Dos i dos

L’última vegada que vam veure Rodrigo Rato era a les portes de la presó de Soto del Real. L’octubre arribava a la seva fi, quan el conegut com a ‘autor del miracle econòmic espanyol’ va enfilar cap a la seva cel·la per complir una condemna de quatre anys i mig per apropiació indeguda en el cas de les targetes 'black' de Caja Madrid. Abans, Rato es va parar davant dels mitjans per donar una de les poques mostres d’humilitat que se li coneixen: “Accepto les meves obligacions amb la societat i assumeixo els errors que hagi comès. Demano perdó a la societat i a aquelles persones que s’hagin pogut sentir decebudes”.

Va ser una declaració interessant per inesperada en el cas d’una persona com Rato, un individu que ho va ser tot i que va ser molt conscient de tot el que era. Aquest dimarts l’hem tornat a veure, però amb una actitud ben diferent. L’exvicepresident econòmic i exdirector del Fons Monetari Internacional ha abandonat momentàniament la presó. Compareixia a l’Audiència Nacional per declarar en una altra de les seves causes judicials, la relacionada a la sortida a borsa de Bankia. Per resumir, el que s’investiga és si els responsables de l’entitat van falsejar informació perquè Bankia, fruit de la fusió de caixes d’estalvi en dubtós estat, semblés molt més fort del que era.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Suposadament, al final això va causar –amb l’anunci del rescat– un greu prejudici als inversors. L’acusació diu que Rato va ocultar a posta “la situació crítica” del banc. Avui Rato sí que ha sigut Rato: fanfarró, superb, seguríssim de si mateix. No tant pel contingut, perquè no és la primera vegada que atribueix la responsabilitat al Banc d’Espanya, sinó per les formes. “No perdem més el temps”, li ha arribat a dir a la fiscal. O, en al·lusió a una de les fusions que va donar lloc a Bankia, ha ironitzat: “No li va semblar malament a ningú. No sé si la seva pregunta indica que a la fiscalia li semblava malament”. I en un altre moment, li ha etzibat: “Ho haurà de preguntar al Banc d’Espanya”.

Quan Rato és Rato, no demana perdó, va de perdonavides. La seva versió sobre la sortida de Bankia a borsa sempre ha sigut la mateixa. No presenta esquerdes, però a veure el que diu la jutge. La seva actitud després de diversos mesos a la presó demostra que pertany a aquella classe de polítics que no perd tota la força a la presó. Sempre va anar de llest. Ara no sap res i la culpa és, en tot cas, d’altres. Fa molts anys, Jesús Quintero, ‘El loco de la colina’, va rebre el llavors Ministre d’Economia: “Tenia ganes d’entrevistar-lo, per preguntar-li si dos i dos són quatre”. Ell va respondre: “Normalment, sí. Però també poden no ser-ho”. Aquest és el problema de Rato: en el fons, continua pensant que dos i dos sumen el que digui ell.