Petit observatori
Els mòbils que han matat els telèfons
Era el temps poderós de les cites, de patir si algú no telefonava a l'hora prevista
L’única cabina de model tancat que queda a Barcelona, al carrer Lledoner, el passat divendres. /
Quim Monzó ha publicat un article en qual parla de les cabines telefòniques que estaven instal·lades als carrers. Encara veig la que hi havia instal·lada a prop de casa. D’això fa molts anys, és clar, i s’entén. Però també veig encara la cabina que hi havia instal·lada a la plaça d’un petit poble. Jo era un foraster que anava caminant pels pobles.
En un d'ells la placeta estava animada. Tres o quatre adults i uns quants nens i nenes que corrien voltant per la placeta esperant que els avisessin que ara els tocava parlar amb els pares que segurament estaven a la ciutat, on devien treballar. Era l’hora de recuperar el contacte: "¿Com estàs, com va la feina, en Quimet ha caigut però no s’ha fet res. I l’àvia que fa?". Beneït telèfon: "¿I tu estàs bé?". "Sí, no pateixis".
No hi havia mòbils. Era el temps poderós de les cites. Patir si algú no telefonava a l’hora prevista. Ara han aparegut els telèfons mòbils. Recordo una cançó que deia: "Contigo en la distancia ...". Acceptar que la distància pot ser bonica i potser trist. Viure a distància, estimar a distància, pot ser fatigós o estimulant.
Si tornés a aquell poble potser trobaria uns nens corrent amunt i avall per la plaça, però cap d’ells estaria preocupat: porten un mòbil a la butxaca. No cal esperar que es dispari un telèfon. En aquest poble es pot trucar quan es vulgui. I aquella cabina potser ha desaparegut.
L’espera és un estat d’ànim molt poderós. Està carregat d’impaciència, d’il·lusions, de dubtes i esperances. L’esperança és una senyora a qui li agrada enganyar. Potser per això, de vegades, hem de provar sort amb noves experiències.
