Tornar a intentar la democràcia

El món occidental assisteix amb neguit al que es presenta com un imparable, (¿i inevitable?) declivi de la democràcia. L’erosió d’aquesta per aquells que fins a fa no gaire eren els seus suprems paladins ha obert una nova via d’aigua a la bassa d’incerteses sobre la qual flotem últimament.

Es parla de crisi de legitimitat i de representativitat. Part de la ciutadania no reconeix com a pròpies ni les institucions ni de bon tros els polítics que, suposadament, havien de servir de mitjancers entre el poder de decidir i la voluntat popular. Molt s’ha debatut també sobre la crisi dels partits, que han abandonat la seva raó de ser per convertir-se, sovint, en el centre d’una xarxa clientelar que només busca perpetuar-se. L’última manifestació notable d’aquesta realitat han sigut les revoltes dels ‘armilles grogues’, que sense un cap visible i reconeixible han posat potes enlaire el paper dels seus representants polítics.

Acostar la ciutadania al joc polític

Per contrarestar aquestes tendències, fa temps que es venen assajant noves formes de participació que acostin la ciutadania al joc polític i, sobretot, que ajudin a recuperar la seva fe en la democràcia.

En els temps que corren, la tecnologia està cridada a ocupar un lloc rellevant en aquest esforç. L’accés gairebé universal a la xarxa –als nostres països– feia entreveure una mena de democràcia digital que agilités i facilités els processos. Paradoxalment, les possibilitats –reals i demostrades– d’ingerència i de ‘hackeig’, i la fragilitat dels sistemes davant dels atacs han suposat un fre important a aquesta aspiració.

No obstant, sí que estan funcionant –amb diferents nivells d’èxit– les plataformes ciutadanes que amb un caràcter participatiu permeten aportar propostes, debatre-les i votar-les. Aquests exercicis s’estan donant sobretot en el pla local –un exemple proper és Decide Madrid, posat en marxa per l’ajuntament de la capital. També la Comissió Europea ha llançat les seves consultes sobre el futur d’Europa, una enquesta oberta a tots els ciutadans. Més conegut ha sigut el seu referèndum digital sobre el canvi d’hora, que ha generat una gran polèmica a la Unió.

Possiblement la manera més innovadora d’incentivar la participació ciutadana sigui la del sorteig: una mostra de ciutadans i ciutadanes, elegits aleatòriament, però garantint la seva representativitat quant a gènere, edat o extracció social, es reuneix per deliberar sobre propostes específiques, avalada, si és necessari, per un grup d’experts de la seva elecció. Les seves decisions estan motivades i fonamentades i trenquen amb el joc emocional, però sense substància, en què s’ha convertit la batalla política. Com diu Terrill Bouricious, un dels experts més grans en la matèria, “el sorteig no genera opinió pública, sinó judici públic”.  

El poder del sorteig

Aquesta fórmula ha sigut aplicada amb èxit a l’hora, entre altres, d’aprovar pressupostos municipals a Austràlia, de revisar lleis d’iniciativa ciutadana a Oregon (Estats Units) o fins i tot en la modificació de les constitucions d’Islàndia, Mongòlia o Irlanda. Aquest últim cas il·lustra a la perfecció el poder del sorteig per aconseguir un sistema més representatiu i democràtic. En un país amb una classe política formada majoritàriament per homes grans, en el qual la tradició conservadora semblava inamovible, un jurat ciutadà elegit per sorteig va ser capaç de proposar canvis a la Constitució que van acabar en sengles referèndums: en el primer es va aprovar el matrimoni homosexual; en el segon, l’avortament.

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

En un altre ordre de coses, més de 1.200 consultes ciutadanes s’han organitzat a nombrosos països de la Unió Europea, inclosa Espanya, en els últims anys, sobretot al llarg del 2018. Si ja la Comisión Juncker havia impulsat aquest tipus d’iniciatives, la crida a la participació ciutadana del president francès, Emmanuel Macron, per debatre sobre el futur d’Europa ha sigut també un element decisiu. La intenció és que el resultat serveixi per alimentar el debat previ a les pròximes eleccions al Parlament Europeu.

Sigui quin sigui el format, val la pena provar nous mitjans per acostar la ciutadania a la deliberació política, per fomentar la seva participació i per posar fre a una desafecció rampant. És necessari tornar a intentar la democràcia i tornar-li el valor que té en el conjunt dels sistemes polítics. Perquè, com va afirmar Winston Churchill: “Diuen que la democràcia és la pitjor forma de govern si s’exceptuen les altres que s’han exercitat”.