Les ensenyances dels vells
maxresdefault-4
El cine és un dels avantpassats més directes de la televisió. Els dos llenguatges estan tan relacionats que en els orígens de la petita pantalla EUA va legislar que qui fos titular d’una freqüència televisiva, no podia ser-ho de la producció dels continguts d’aquesta, i viceversa. Es tractava d’impedir que distribució i producció de la televisió estiguessin a les mateixes mans, perquè es temia que la indústria del cine, que comptava amb tota la maquinària de producció necessària, s’apropiés des dels seus inicis del nou mitjà que en aquell temps era la televisió. Això va permetre el desenvolupament als EUA de les cadenes de televisió privades, i d’un actiu sector dedicat a la producció, que va portar Hollywood a dominar l’audiovisual a la resta del món. Perquè Europa va seguir un altre model i va deixar la iniciativa del llançament de la televisió en mans dels estats a través de les seves corporacions públiques, amb la qual cosa no hi havia, a la pràctica, més productors importants que aquests. Per descomptat, les coses han canviat radicalment des d’aleshores, i ara el sector ofereix una varietat d’oferta capaç de saltar-se qualsevol norma o costum anterior. Com a resultat d’això, en el nostre temps la integració vertical entre producció i distribució del senyal és un fet no només acceptat, sinó cada vegada més necessari per competir.
L’enemic del cine i la televisió no és la tecnologia, sinó les històries avorrides
Aquest relat mostra la llarga relació i influència que té el cine en la història de la televisió. Convé recordar que ara, que a causa d’internet la televisió tradicional passa moments d’incertesa, la indústria cinematogràfica va passar per situacions similars quan va irrompre la televisió. Molts van donar per mort el cine i es van preguntar qui aniria al cine quan la televisió oferís pel·lícules gratuïtes i tota mena d’entreteniment sense sortir de casa. Era un dubte raonable i es va plantejar a finals dels anys 40 del segle passat. Doncs bé, el 2018 la taquilla del cine als EUA ha pujat un 7% respecte a l’any anterior. A nivell mundial el cine va recaptar a les sales 36.270 milions d’euros, la qual cosa suposa un 0,1% sobre el 2017. No està malament per a un sector al qual van donar per mort fa ja gairebé vuit dècades. Entre nosaltres, tant la taquilla com el nombre d’espectadors han baixat un 2% en contraposició amb els bons resultats internacionals; però el sempre dèbil cine espanyol ha pujat un 3% en total a taquilla i un 4% en nombre d’espectadors, dada que contradiu els que creuen que es tracta d’un sector agonitzant en els temps de l’‘streaming’.
Al cine, a causa de la seva edat avançada, les crisis li han arribat anteriorment a altres mitjans, i es poden, per tant, concloure algunes certeses en virtut de com va respondre a l’augment de la seva competència i quins han sigut els resultats de la seva experiència. Doncs bé, d’acord amb les dades, la conclusió inequívoca és que el cine continua viu i que, igual com la TV no el va matar, l’‘streaming’ tampoc acabarà ara amb la TV. Avui milions de joves de tot el món continuen assistint al cine, van amb els seus ‘smartphones’ i busquen relats que els entretinguin, i els que els ho ofereixin cridaran la seva atenció. Perquè l’enemic no és la tecnologia, sinó les històries avorrides.
