La clau independentista

Ja estan aquí els pressupostos de Pedro Sánchez concebuts ideològicament per acabar la legislatura, seduir els independentistes i combatre el malestar darrere del qual s’oculta el vot creixent als ultres. Els comptes, que ningú sap si s’aproven perquè només compten de moment amb el recolzament de Podem, estan construïts sobre un escenari de menor creixement econòmic (2,2%) i pitjor perspectiva d’atur, però amb una previsió rècord d’ingressos tributaris.

D’entrada, aquesta és la primera gran contradicció dels comptes, i segur que cridarà l’atenció de Brussel·les, ja que amb un escenari menys pròsper es preveu que la recaptació tributària arribi el 2019 als 227.356 milions d’euros, la qual cosa suposa un rècord històric que se situa un 9,5% per sobre de la xifra aconseguida el 2018, d’acord a l’avenç de liquidació.

La clau de l’augment d’ingressos serà, per tant, els impostos. El Govern ha inclòs en aquests comptes els ingressos que obtindrà per la taxa a les tecnològiques, per l’impost de societats del 15% a les empreses que facturin més de 20 milions, per l’augment de l’IRPF als quals ingressin més de 140.000 euros, l’impost a les transaccions financeres i l’eliminació de les bonificacions al dièsel dels particulars.

Però més enllà de les xifres més o menys creïbles, potser el més interessant d’aquests comptes sigui qui les aprovarà. Es tracta d’un pressupost que es ven com el més social de la història, tot i que probablement per sobre d’això sigui el més polític. Un instrument perquè Sánchez resisteixi a la Moncloa amb els seus 84 diputats o bé un cartell electoral per explicar a la ciutadania el seu programa de cara a futures i no molt llunyanes eleccions. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els caramels que ofereix Sánchez a ERC i PDECat per aconseguir el seu recolzament són la promesa de complir per primera vegada en la història la disposició addicional tercera de l’Estatut de Catalunya, que determina que les inversions que rep Catalunya de l’Estat han de tenir una correlació amb el pes de l’economia catalana en el PIB del conjunt de l’Estat, o sigui, han de ser el 18% del total del pastís. Davant de tants incompliments històrics, els partits independentistes han acollit l’oferta positivament, però asseguren que han superat la pantalla del "peix al cove" en què es negociaven millores econòmiques per a l’autonomia a canvi dels seus vots i es troben en una altra pantalla en la qual demanen una negociació bilateral política sobre qüestions com el referèndum pactat.

Es pot donar a més la circumstància que la inversió pressupostada i executada que rebi finalment Catalunya de l’Estat el primer any, per fi, en el qual es compleix l’Estatut, sigui més baixa que en anteriors exercicis. ¿Per què? Perquè la partida d’inversions prevista aquest any serà més baixa, en detriment de la despesa social, ja que el pastís a repartir és menor. És probable que des de les files independentistes s’escolti algun lament: "Tants anys esperant per a això". Un argument més que poden utilitzar per dir que no.