MIRADOR
Efectes col·laterals
Els Pressupostos poden donar més oxigen a la distensió o contribuir a augmentar la inestabilitat
fcasals46501358 pla conjunt del president quim torra i l expresident carles 190111142325 /
Amb presos tot és difícil. Ho he sentit desenes de vegades des que van ser empresonats diversos líders de l’independentisme català com a mesura provisional –segueixo pensant que difícilment explicable i menys comprensible–; però especialment ho he escoltat des de l’arribada del nou equip a la Moncloa i el seu més que evident canvi d’estratègia, dinàmica i actitud. Ho he sentit i ho comparteixo. Tot és difícil.
No cal dir que és difícil el dia a dia dels propis presos, dels seus entorns familiars, dels seus partits i organitzacions. Però l’afirmació va més enllà. El 'tot' també es refereix a la política i al posicionament de les formacions polítiques de l’espai independentista davant de cada nova situació, afirmació o proposta que es produeix a l’arena política. Que els teus líders es trobin privats de llibertat i amb acusacions també incomprensibles per desproporcionades condiciona òbviament a l’hora de fixar la teva pròpia posició sobre les propostes polítiques alienes.
Des d’aquest punt de vista, tot podia semblar més senzill en temps del PP, que havia fugit de la política i optat no tan sols per la via judicial, sinó per la més contundent de les vies judicials, la penal. El discurs independentista més contundent i la negativa i protesta més rotundes eren vàlides davant els posicionaments d’aquella formació. I així es van anar aprofundint les trinxeres.
Però aquesta protesta reiterada, aquesta rotunditat, aquest atrinxerament és més difícil davant d’un interlocutor que no només canvia el discurs, aposta per la política com a eina i treballa per a la distensió, sinó que alhora canvia clarament les prioritats pressupostàries. I ho fa presentant un paquet de mesures que no només compleix quasi per primer cop un principi bàsic estatutari i de sentit comú respecte al pes que ha de tenir la inversió estatal territorialitzada, sinó que, amb la voluntat de lluitar contra la creixent desigualtat instal·lada a la nostra societat, es compromet a la despesa social més gran des de la recuperació de la democràcia.
¿Com s’ha de posicionar l’independentisme polític davant aquest fet? Pot fer-ho pensant en el passat, és a dir, en els incompliments de compromisos d’inversió viscuts massa vegades. I no donar-los suport per manca de confiança. O fer-ho pensant en el present i en la seva actual prioritat, expressada constantment: l’alliberament dels presos. I no donar-los suport ja que els Pressupostos no permeten aquest objectiu.
Però pot decidir també pensant en el futur i en l’impacte positiu que aquests Pressupostos tindrien sobre la ciutadania i sobre la capacitat d’actuació de la pròpia Generalitat en termes de recursos. I en aquest cas, recolzar-los suport per responsabilitat i coherència. El que en cap cas pot fer és defugir, ignorar o negar els efectes col·laterals de la seva decisió: donar més oxigen a l’escenari de distensió que es va obrir amb la moció de censura o contribuir a augmentar la inestabilitat i el risc d’un pas enrere fins i tot cap a una dimensió desconeguda.
