La democràcia instantània

Sembla que Google ens ha acompanyat sempre, però només té 20 anys. Google serveix com a metàfora antropològica d’aquest curt però accelerat període. S’han canviat les equacions de manera radical. Hem deixat de recordar per buscar, hem deixat de pensar per buscar, i estem gairebé deixant de decidir per estar en la recerca permanent. La relació entre el bé abundant (la informació) i el bé escàs (el temps per processar-la) està provocant que les reaccions desplacin les reflexions en els nostres processos cognitius. La maduració i la decantació de les decisions sucumbeixen a la immediatesa i a l’instantani. El gran canvi: la reputació s’enfronta al rànquing digital com el gran ordinador del mèrit o el coneixement.

Nous reptes

Si poséssim en una caixa tota la informació que tenia la humanitat fa 10 anys, aquesta quantitat de dades és la que avui produeix diàriament la humanitat. Res, en la història humana, ha sigut mai tan transformador (disruptiu, en diem), i això ens afecta a la vida quotidiana, i a la política, i genera nous reptes per a la democràcia. Aquests són alguns d’ells:

1. Enorme acceleració de la transició entre pensar, dir i fer. Abans teníem temps entre cada un d’aquests verbs. Ara no. Tot passa al moment. I qualsevol persona, o la suma d’elles, té el poder de canviar l’agenda pública. A finals dels anys 90, amb la CNN, parlàvem del seu lema: “Està passant, ho estem veient”. En l’actualitat, canviem a “està passant, ho estàs dient, tuitejant”. No hi ha espai de transició.

2. Pèrdua de relacions causals i augment de relacions seqüencials. Una relació causal és que alguna cosa passa per alguna cosa. Hi ha una causa i una conseqüència. La relació seqüencial és un canvi. Tot va ràpid. Se substitueix la pregunta per les respostes. El que veiem al ‘timeline’ va eliminant, substituint, diluint l’anterior. Perdem la referència causal. I això és un problema per a l’acció política. També passa amb les notícies, quan els mitjans treuen primer el titular i després ja busquen i afegeixen més informació. L’important passa a ser la rapidesa.

3. La linealitat, ordinalitat i jerarquia sucumbeixen a la lectura espasmòdica, la ruptura de la continuïtat esquerra/dreta i a dalt/a baix, així com la rellevància queda reduïda a un estímul visual, no a una idea que emergeix entre la brossa. El ‘clickbait’ (que podem traduir literalment com a “esquer de clics”) pretén, a través d’un titular amb ganxo, que l’usuari faci clic en l’article per generar una nova visita. El negoci ja no és la informació, és l’atenció. Aquesta nova manera de pensar (que fa de l’efímer, del salt permanent, de la immediatesa el nutrient de la consciència) ens torna més capritxosos, impacients i puerils. I manipulables com acredita l’informe Media Manipulation and Disinformation Online de Data & Society.

4. La democràcia dels quatre anys sucumbeix a la demanda dels quatre segons. Avui, els grans lents poden perdre contra els petits ràpids (segons una frase de Nikesh Arora, exexecutiu de Google). Fins fa poc, exercia el poder qui tenia recursos i fortalesa. Mida i posició. Això està superat per l’emergència dels petits ràpids. El poder s’està transformant de manera extraordinària; avui dia també els micropoders poden guanyar, com afirma Moisés Naím. Ser ràpid és més important que ser fort. I és més important ser ràpid i àgil que ser gran.

5. El tàctic s’imposa sobre qualsevol altra disciplina. Hauríem de pensar a mitjà i llarg termini per no cometre errors. En canvi, la democràcia instantània ens porta a l’imperi del tàctic. Hi ha una clara dependència de la immediatesa. Líders que ja no es reuneixen, sinó que parlen –i governen– per WhatsApp. No hi ha capacitat de reflexió, l’estem perdent, la perden els líders. I tot això té com a conseqüència una debilitat més gran de la política.

La tirania dels cinc segons

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quatre segons és el temps de la nostra paciència cognitiva per continuar llegint un article d’un lloc web, per exemple. Però no és només el temps que invertim en el que llegim, sinó en la majoria de les accions que prenem, cada vegada més. També en el vot. En una època de tanta informació disponible, ¿per a què decidir ja el meu vot? Protegeixo la meva decisió, la faig més íntima, més personal, fins a l’últim minut. Augmenta així la fragilitat del mal anomenat vot captiu.

L’economia de l’atenció està transformant també la democràcia en una política de l’atenció. Però no la que pogués atendre els problemes, sinó la que s’accelera per a, precisament, abordar-los de manera tàctica, superficial, ràpida i epidèrmica. La tirania dels cinc segons és ja un seriós perill per a una política profunda, responsable i sostenible.