La tribu de l'esperança

Tinc debilitat per Isabel Coixet, no ho ocultaré. Pel que fa, per com ho fa i per la forma en què defensa les seves idees. No és que siguem amics perquè tampoc ens coneixem tant, però és un tipus de persona i de creadora que em genera molt respecte. M’olor que no ho ha d’haver tingut sempre fàcil a la vida i em sembla inconcebible que a algú com ella se l’arribés a lapidar (en sentit figurat, afortunadament) per no combregar amb la independència de Catalunya; i sobretot per criticar la forma en què alguns van intentar, la trista tardor del 2017, imposar un model per a qui no comptaven –i continuen sense comptar– amb prou recolzaments.

Som molts els que pensem així, però potser la seva projecció pública i les poques ganes de quedar-se callada la van convertir en presa fàcil dels més obtusos en uns moments especialment complicats. Recordaré per a hiperventilats –tot i que tampoc servirà de gaire– i oblidadissos que la desídia política del Govern de Mariano Rajoy primer, la vergonyosa actuació policial després i l’aferrissament judicial finalment, em semblen horrorosos; però res d’això em val com a coartada per justificar l’unilateralisme que insisteix a continuar cavalcant.

La història d’Elisa i Marcela

Per això estava amb Coixet llavors; però és que ara tinc nous motius per renovar aquest sentiment d’afinitat. Primer perquè ha aconseguit aixecar un projecte que li ha costat anys: ‘Elisa i Marcela’, la història de dues mestres gallegues que es van casar el 1901 tot i que simulant que una de les dues era un home. La seva odissea de fugues, detencions, el coratge que li van llançar per intentar viure com desitjaven i el preu que van haver de pagar és una cosa que val la pena ser explicada i Coixet ho ha aconseguit fer.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però és que just fa uns dies, a ‘El País’, la directora catalana publicava un article sobre el bombardeig informatiu i publicitari de tot tipus que ens està trepant les neurones i acabava amb un retrat del nostre món que em permeto reproduir aquí: “És més fàcil deixar-te arrossegar per l’opinió dels altres que tenir una opinió pròpia. És més fàcil viure com et diuen que visquis, que viure com realment penses que has de viure. És més fàcil destruir –la convivència, l’ètica, els drets humans– que construir. És més fàcil l’exabrupte que el silenci. I és més fàcil el silenci còmplice que dir el que penses realment”.

Amén. Coixet afegia a aquesta descripció del nostre paisatge quotidià l’esperança  –i la necessitat– de creure que tot això és reversible. Penso que ella sap –com jo– que no serà fàcil que assistim a aquesta reconversió, però m’hi apunto. ¿Hi ha algú més?.