Els dolents i el català

Molt queixar-se, uns quants i amb tota la raó, de l’absència d'autèntics malvats en la ficció catalana, ja sigui en novel·la com en audiovisual, i molt poc fixar-se en l’abisme que separa la mentalitat i la concepció de l’univers de les literatures catalana i castellana. La literatura catalana és apocalíptica i la castellana, integrada. La catalana envesteix contra l’ordre establert mentre que la castellana no el qüestiona.

Perquè ningú pretengui fer passar aquesta obvietat per fantasia particular poc fonamentada, recorrerem al millor estudiós del marc de representació de les literatures, el teutó i jueu escàpol de Hitler, Erich Auerbach. A l'‘opus magnum’ –ai de qui en prescindeixi– 'Mimesis', observa el contrast entre el minuciós realisme de la literatura espanyola del Segle d’Or i el conformisme dels autors i els personatges amb l’ordre establert.

Mentre els altres autors europeus, afirma Auerbach, indaguen sobre el paper dels humans a la Terra i van a la recerca de noves formes d’entendre i modelar la vida individual i social, els espanyols ho deixen tot com estava. L’exemple màxim, el Quixot, que recupera el seny i s’adona que ell no girava fi. El món sí que estava bé.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Si el comú denominador de la literatura espanyola –amb la gran excepció dels autors comunistes moderns– és el contrast entre el mestratge descriptiu i el conformisme davant l’autoritat i la societat vertical, a la catalana succeeix el contrari. Parteix d’una posició inconformista i rebel, d’un desig d’horitzontalitat que la impotència no amanseix. És el món que gira a l'inrevés, no Catalunya.

Tenim pocs dolents  perquè als dolents no els cal rebel·lar-se. Els nostres dolents són poc dolents perquè són criptosubversius, com Josep Carner, Carles Riba i Josep Pla, o bé pura dinamita contra l’ordre com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Salvador Espriu, Baltasar Porcel, Miquel de Palol...