A propòsit de la presentació dels Pressupostos

La gravetat de certes situacions va acompanyada de vegades dedubtes raonables sobre la sensatesa dels políticsque tenen la responsabilitat de dirigir-les. Així augmenta la incertesa i es contribueix a enfosquir qualsevol previsió de futur. Per això –donada la interdependència de conductes que ha estimulat la fase actual de globalització–, cal agrair la carta que a mitjans de desembre passat 44 senadors nord-americans dels dos partits, que finalitzaven el seu mandat, van enviar a l’opinió pública, alertant sobre les circumstàncies especials per les quals travessa el seu país, que no dubten a qualificar de perilloses pel desafiament que suposen respecte al dret, les institucions constitucionals i la seguretat nacional. 

Massa sovint, l’interès general ocupa un lloc més aviat allunyat en la presa de decisions polítiques. Per això és estrany que s’arribi a acords generals sobre assumptes importants per a la vida quotidiana dels ciutadans. No atribueixo aquesta desagradable constatació a una innata característica de la humanitat, sinó que la considero una conseqüència de les circumstàncies que s’han prodigat des dels anys 80, prioritzant laprimacia de l’interès individual i la visió a curt termincom a criteris ineludibles per assegurar la convivència social.

Consolidació de l’Estat del benestar 

Però en la postguerra europea el socialisme democràtic va aconseguir el raonable i valuós objectiu d’obtenir la cobertura de les necessitats fonamentals dels ciutadans, posant a la seva disposició els serveis de salut i educació, als quals s’accedia gràcies a l’esforç que havia aportat la mateixa classe obrera. Els propòsits formulats per altres grups de l’esquerra, de forma més radical i sorollosa, no van poder superar l’etapa verbal en la difusió dels eslògans. Res ha sigut més beneficiós als ciutadans que l’establiment de les institucions del que s’ha anomenat l’Estat del benestar. Aquesta opció va permetre als ciutadans viure millor i tenir cobertes les seves necessitats bàsiques, confiant en el futur, sense angoixa ni inseguretat. La consolidació de l’Estat del benestar va ser possible gràcies a l’acceptació més o menys entusiasta dels partits representants delsgrups socials que veien retallades les seves rendes per via impositiva.

En cent anys,Espanyaha vist una successió d’experiències que no han deixat empremtes aprofitables per al conjunt de la societat. Des de dictadures militars a experiències revolucionàries –amb una esgotadora durada de les primeres– s’han intentat aplicar solucions radicals que no han aconseguit més que prolongar els problemes. No s’ha pogut agregar res com a saldo positiu a l’actiu de la nostra societat i del seu patrimoni històric. En particular, quan els països veïns aplicaven una política que garantiria l’Estat del benestar, aquí –al marge de la tendència que seguia Europa– malgastem el temps en entelèquies sense fonament que ha calgut desmuntar, no sense reticències, perquè la vida social es desenvolupés sense condicions i en règim de llibertat.

Així, per introduir les institucions de l’Estat del benestar va caldre esperar l’extinció de l’última dictadura del segle XX. Es va produir en el període que ara sembla que està de moda posar en qüestió, reiterant la pràctica hispànica de llançar pel balcó el que no ha sigut fàcil aconseguir. Allà es va posar la base del benestar actual, que ha resistit els atacs de l’aventura neoliberal que a Espanya van aplicar governs de dreta i els interessos que van protegir, quan les prescripcions d’aquesta política no han aconseguit dominar la lògica dels salaris reals i de la productivitat.

No anem sobrats d’actuacions polítiques decidides. Per això em sembla digne de consideració que el president del Govern hagi decidit presentar els Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés dels Diputats aquest gener. És concebible que, en cas de no aconseguir-se la majoria en la llei de Pressupostos, podria dissoldre’s el Parlament i convocar les urnes. No em sembla massa assenyat permetre-ho. Per això, suggereixo un parell de comentaris.

Notícies relacionades

Els Pressupostos del 2019 aposten per la despesa social i sacrifiquen la inversió

La inversió a Catalunya puja el 16,8%, més a prop del que fixa l'Estatut

En primer lloc, aquests Pressupostos es corresponen a un intent d’enllaçar amb la tendència de la política econòmica espanyola anterior a la crisi del 2008. Unes noves eleccions podrien enfosquir o retardar lamentablement aquest intent.

I en segon, com que les coses són com són i són escasses les probabilitats d’alterar-les des d’un país com Espanya –i molt menys des de Catalunya–,allunyar-se del corrent de la històriaté un cost dur que la Península ha pagat diverses vegades en el passat en una ostentació excessiva de perseverança. Deixar per al futur el que pot començar ja és una insensatesa que haurien de rebutjar els nostres polítics si els queda alguna escletxa de sentit de la responsabilitat.