Gràcies a tants

Serrat, Miguel Poveda, Lolita, Pau Donés, Antonio Carmona i molts d’altres van celebrar un concert homenatge a Moncho. El que havia de ser un acte de suport al final de la seva carrera, després de la seva mort es va convertir en un concert d’agraïment. Repassem els noms dels que van pujar a l’escenari i també brolla la gratitud. Un ‘gràcies’ que estenem cada vegada que ens perdem en una melodia, en les línies d’un llibre que ens atrapa, entre les formes d’una escultura, en els passos i el vol d’una coreografia, davant les escenes de vida representades sota els focus... ¿Què seria de nosaltres sense la bellesa, l’emoció, el dolor o la passió que ens provoca l’art?

La creació ens converteix en déus. En déus bons. Perquè no exigeix sacrificis a canvi de l’adoració, perquè no imposa manaments ni regala benediccions als fidels, perquè contraresta tota la destrucció que som capaços de generar. Davant la solitud que de vegades ens amenaça, davant la debilitat dels nostres cossos de carn i ossos, davant la intempèrie que el nostre egoisme col·lectiu és capaç de generar, davant de tanta incomprensió i tanta exhibició de poder clavada sobre els més febles, sempre ens queda el bàlsam de la creació. El pensament que, un dia, un home o una dona va dipositar en una obra. Aquesta transmissió d’humanitat que fa caure el temps i l’espai. La passió d’una pinzellada. L’amanyac d’un poema. O la veu de Moncho. Gràcies.