El drama de la immigració
La nova crisi migratòria de la UE no és qüestió de números
Si els líders europeus segueixen deixant-se portar per la retòrica del pànic i la construcció de murs, els populistes hauran guanyat la partida
fcasals46588088 opinion ilustracion de leonard beard190117180654
Amb el soroll que fa el Parlament britànic al caure, els crits de Donald Trump i les cada vegada menys velades amenaces de Vladímir Putin, gairebé ens havíem oblidat del que fa menys de dos anys es considerava una de les pitjors crisis existencials de la Unió Europea: la seva fallida política migratòria. Però, amb les eleccions europees a la cantonada i una retòrica antiimmigració a l’alça, el 2019 té totes les paperetes per ser l’any de “la crisi migratòria europea: la tornada”. Les primeres escenes d’aquest drama aclamat per la crítica es van viure la setmana passada a Brussel·les: els negociadors europeus ho van tenir difícil per aconseguir que nou dels 28 estats membres de la UE acceptessin repartir-se els immigrants rescatats en la costes de Malta la setmana passada. Fins aquí, res nou. Els problemes per distribuir de manera equitativa refugiats i demandants d’asil a la UE existeixen gairebé des que es va crear l’anomenat sistema de Dublín, que regula les lleis d’asil europees. El més sorprenent arriba quan es miren els números de la discòrdia: la reunió de dilluns es va convocar per decidir la destinació de 49 immigrants, molt lluny dels 120.000 que la UE va haver de repatriar urgentment des de Grècia i Itàlia a altres estats membres el setembre del 2015.
Un problema de discurs polític
Que acollir una mitjana de cinc immigrants (5,4 per ser exactes) s’hagi convertit en un problema que requereix una reunió al més alt nivell a Brussel·les pot semblar absurd. Però és que la crisi migratòria de la UE ja no és una qüestió de xifres, sinó de discurs polític. És igual que les arribades d’immigrants irregulars a les costes europees s’hagin reduït un 90% des del moment més àlgid de la crisi el 2015. És igual que la UE hagi pres més mesures per protegir les seves fronteres exteriors i enviar de tornada els immigrants que no tinguin dret d’asil. Importa encara menys que gran part de l’acció diplomàtica de la UE en aquests últims anys s’hagi centrat a reduir la immigració en origen, a través de qüestionables acords internacionals i injeccions de fons a l’Àfrica. El que importa és que moviments populistes de tot Europa han trobat en la deficient política migratòria europea la fórmula perfecta per guanyar vots. Perquè la lentitud de reflexos de la UE per gestionar el flux de més d’un milió de persones que van travessar les fronteres de manera irregular encapsula tot el que representa el nou populisme europeu: la por a l’altre, la nostàlgia per un temps passat que sembla que sempre va ser millor i la necessitat de recuperar un control que es creia perdut. Si, a més, el tema permet criticar obertament la UE, que el populisme d’esquerres acusa de ser un bastió del neoliberalisme més voraç, i el de dretes, de ser el súmmum dels mals de la globalització, molt millor.
La resposta dels populismes és simplista i falsa
El cor de veus que defensen una política de “zero immigració” s’estén des de Budapest, on Viktor Orbán promet crear una coalició política antiimmigració per “assaltar” el Parlament Europeu, fins a Andalusia. Espanya, que fins ara havia aconseguit ser l’únic país de la UE amb alts índexs d’immigració irregular i cap partit polític obertament antiimmigració, ha passat, tard com gairebé sempre, a formar part de la trista llista d’estats membres amb representació parlamentària de partits xenòfobs.
El problema, com sempre passa amb els populismes, és que la seva resposta no només és simplista, sinó també falsa: cap govern, faci el que faci (murs inclosos), pot frenar la immigració. Cosa que no és el mateix que dir que no puguin controlar-la.
La relativa prosperitat d’Europa, la seva posició geogràfica i el desenvolupament econòmic i demogràfic de l’Àfrica indiquen que el flux migratori sud-nord continuarà. A més, els desastres naturals, les guerres i la inestabilitat política continuaran fent que milers de persones busquin (i obtinguin) asil polític al continent.
Això, que econòmicament és una bona notícia per a la UE, no ho és tant des del punt de vista polític. Els líders de la UE necessiten trobar solucions que facin que la immigració sigui beneficiosa per a tots, immigrants i votants inclosos, com ara millors vies legals per entrar a Europa sense arriscar la vida. Si, al contrari, continuen deixant-se portar per la retòrica del pànic i la construcció de murs, els populistes hauran guanyat la partida.
