La Copa i el territori

Luis Rubiales va deixar caure dimarts en una entrevista a la SER que la Federació està estudiant seriosament donar cabuda en la pròxima edició de la Copa del Rei a equips de Preferent, ampliant d’aquesta manera la presència del futbol no professional espanyol en el seu torneig d’eliminatòries per excel·lència. És una magnífica notícia i ho serà més quan es confirmi de manera oficial. Tant de bo sigui només un primer pas en una reforma que ens acosti als formats anglès i francès, en les competicions dels quals hi poden participar tots els clubs federats del país independentment de la categoria en la qual juguin.

I és un anunci positiu perquè significa que l’ens federatiu camina cap a la recuperació de les essències dels tornejos de copa, que s’assemblen a les de les festes de poble i que posen èmfasi en la convivència entre els equips amateurs i els professionals, en la unió dels rics i els pobres, en crear un pla excepcional en el qual comparteixin un espai de temps de lleure cossos acostumats a moure’s en ambients gairebé oposats. I perquè torna a vincular el futbol amb el territori. I aquesta no és una qüestió menor.

En el món actual, en el qual els grans clubs viuen obsessionats per reforçar la seva marca global i potenciar la seva dimensió universal, hi ha molts aficionats que estimen equips als estadis dels quals no han estat mai i que desconeixen a quins bars pròxims es queda amb els amics per fer la prèvia del partit. No tinc res en contra d’això: cadascú s’aficiona al que vol i es distreu com pot. Ara bé: és evident que no disfruten de l’experiència completa i que es queden a mig camí del que històricament s’ha definit com “anar al fútbol".

Pot ser que aquests seguidors ni sàpiguen situar al mapa la ciutat del seu club. I això, això d’ajudar-nos a aprendre geografia, és una de les virtuts i dels al·licients del futbol de sempre. Una Copa amb equips de Preferent –i de Regional en el futur, ¡tant de bo!– ens permetria parlar d’equips que mai surten als mitjans i portar càmeres de televisió a vells camps que ens faran descobrir comarques desconegudes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I provar entrepans com els d’abans, amb ous ferrats fets a la paella d’una cuina de les de sempre i no frankfurts prefabricats i gairebé plastificats. I justificarà l’existència, la devoció i el compromís dels milers d’implicats, encarregats de material, conserges, empleats de la cafeteria, entrenadors de futbol base a temps parcial i veïns curiosos que passen les tardes veient entrenaments i assaborint cafès amb llet... que mantenen viu el futbol més gran, el que ocupa més gent de manera activa, el més real perquè és el que es veu, es camina i es toca. Ells, i per sobre de tots els que hi juguen, mereixen més que ningú somiar amb el seu dia al món, i els seus drets han de passar per sobre de les opinions elitistes dels que ho observen des de la distància i reivindiquen que “les competicions les han de jugar els millors”. 

El futbol és de tots, però sobretot és dels que el fan.