Conciliar amb gent gran

Cal parlar de la cura dels ancians en el debat sobre conciliació entre vida familiar, treball domèstic i treball laboral. Les dinàmiques econòmiques i laborals actuals són un gran obstacle per al bon exercici de la criança i les cures. No obstant, en una societat capitalista que privilegia l’activitat productiva, resulta una miqueta més fàcil parlar de la cura dels menors, que poden ser vistos pels poders econòmics i l’Estat com futurs treballadors i contribuents al sistema de pensions. Més enllà dels rèdits del vot de la gent gran que treuen els partits, segons la lògica productiva, mantenir una persona de la tercera edatpot percebre’s com una despesa amb pocs efectes futurs.

Avançar cap a una societat més inclusiva

Així doncs, la cura d’ancians des d’una perspectiva social i comunitària és una bona manera de qüestionar les lògiques que regeixen la nostra vida pública i privada, l’ús del temps i dels espais que habitem. Segons el diari britànic ‘The Guardian’, ciutats com la japonesaMatsudohan pres mesures peradaptar l’espai urbàa les necessitats de les persones ambdemència senil, organitzant patrulles de voluntaris per ajudar els ancians amb problemes. El Ministeri de Sanitat del país nipó calcula que el 2025 un de cada cinc ancians japonesos, 7,3 milions de persones, patiran demència senil.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Matsudo és un exemple de la cura d’ancians que transcendeix l’àmbit mèdic i avança cap a unasocietat més inclusiva.Conviure amb una persona gran és adaptar-se als seus temps, entendre les seves necessitats, encoratjar-la perquè es mantingui activa –passejant, dibuixant, jugant a cartes–, aprendre com comunicar-se amb ella i familiaritzar-se amb tota mena d’estris: audiòfons, pròtesi, bolquers per a adults i una infinitat d’eines adaptades. També implica portar-la als centres de salut, els centres de dia o visitar-la a la residència o al seu domicili. Una altra de les facetes que se sol descuidar és la salut mental, més enllà de les demències. Sovint es passa per alt la depressió, al donar-se per descomptat que fins a cert punt és lògic que un ancià se senti trist. També es descuida la salut mental delscuidadors, que poden ser les parelles grans d’aquestes persones.

Reconeixement a la vida viscuda

Si no canvien lestendències demogràfiquesen elnostre país, l’increment de la població anciana, sumat a la demora en l’edat de tenir fills, propicia que cada vegada més adults encavalquin la cura dels seus fills amb la dels seus pares o avis. Resulta curiós que, en una època així, hi hagi tantes revistes i suplements dedicats a cura dels més petits, i tan pocs al de persones grans. El primer pot ser vist com un incentiu a tenir fills, una esperança per al futur o una resposta a la inquietud que genera criar-ne un en un món tan inestable, però el segon és una realitat que ja és imprescindible abordar. Potser cal deixar de veure la cura d’ancians com una gestió de la mort propera i convertir-la en un reconeixement a la vida viscuda.