Nicaragua al cor

A mitjans dels 80, vaig anar a viure i treballar a Amèrica Central com a periodista, portantNicaragua  al cor. Trenta anys després, veient el que se n’ha fet d’aquella revolució, continuo mirant l’istme amb la mateixa torbació. Tot i que les tornes han canviat, i els herois de llavors són els que condueixen avui el país de Rubén Darío i Ernesto Cardenal cap al precipici. En vista de la repressió que Daniel Ortega exerceix avui sobre els que dissenteixen, és probable que els lectors més joves no entenguin el perquè de l’admiració que sentíem, molts, per la revolució sandinista. Per dir-ho en poques paraules, Nicaragua era Cuba més la llibertat. Cuba sense la cotilla del marxisme-leninisme. Si es vol, Cuba amb alegria. Tenint en compte que el país venia de la sagnant dictadura dels Somoza, el canvi que van impulsar els hereus de Sandino tenia molt mèrit. I davant els intents de fer caure un règim sorgit d’una revolució genuïna per part de la Contra, una guerrilla sostinguda per la CIA, el que tocava era la simpatia. ¿Com és possible que alguns d’aquells homes i dones que van enlluernar mig món siguin avui els que reprimeixen la seva gent, maten manifestants, promouen grups paramilitars, dominen mitjans de comunicació i s’aferren al poder com si Nicaragua fos seva?

Ni Cuba ni la Veneçuela de Chavez i Maduro

La resposta fàcil és que tota revolució devora els seus fills. Hi ha tants exemples d’aquest fenomend’antropofàgia política que resulta temptador reduir el que passa a Nicaragua a una veritat universal. Però aquella revolució era diferent i ho va ser durant uns anys. Des que va caure Somoza, el 1979, fins que Ortega va guanyar les primeres eleccions el 1984, Nicaragua no era Cuba. Ni la Veneçuela de Chávez i Maduro. Vaig estar com a observador en aquells primers comicis i recordo l’impacte que van produir per la voluntat d’exercir la democràcia, malgrat els atacs despietats de la Contra que destruïa tot allò que el nou règim construïa. Per als estàndards llatinoamericans de llavors, Daniel Ortega les va guanyar netament. Avalada per Reagan i Bush, la Contra va redoblar la seva actuació, els sandinistes es van atrinxerar políticament i ideològicament, i van començar a somiar en una insurrecció regional, ajudant la guerrilla salvadorenca. Va ser el principi del final. Encara recordo la nit electoral del 25 de febrer de 1990. Quan els primers resultats donaven la victòria a l’opositora Violeta Chamorro, Tomás Borge, un dels nou comandants que van fer fora Somoza, em va dir que estigués tranquil, que allò no podia passar perquè seria ‘el final del món’.

Notícies relacionades

Daniel Ortega, la caricatura del comandant insurgent

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

No va ser el final del món, però sí la derrota d’Ortega. D’aquella nit recordo una altra escena en la qual no deixo de pensar veient les barrabassades comeses pels actuals governants. De matinada vaig anar a un ministeri, per a una cita, i em vaig trobar un funcionari que sortia emportant-se un ordinador. “Perquè no caigui en mans dels gringos”, em va dir. L’anècdota diu molt sobre un moviment que va acabar confonent-se amb el país i amb el seu patrimoni. Quan Ortega va tornar, amb males arts, una dècada més tard, tota la seva estratègia va estar dedicada a evitar que tornés a perdre el poder. Amb pactes amb els empresaris i l’Església, a qui ara demonitza, i amb acords amb Chávez, es va perpetuar en el poder. Guanyant eleccions, primer, i retallant llibertats, després. Tota una vida. Fins als últims mesos, on la repressió s’ha fet impia, amb morts, ferits i empresonats que es compten per centenars. Fins a l’extrem que alguns organismes parlen de crims contra la humanitat.

Trump rescata les receptes de Bush pare

El problema d’Ortega és que avui ningú pensa que la seva caiguda hagi de suposar el final del món. Fins i tot una part de l’esquerra llatinoamericana mira amb recel cap a Managua. I Trump, és clar, s’oblida dels intents de Carter d’ajudar els nicaragüencs i rescata les receptes de Bush pare. El marge de maniobra de Daniel Ortega i de la seva dona, la influent vicepresidenta Rosario Murillo, s’estreny. Ja no compten amb la bonança econòmica que els va afavorir en el seu retorn. I els somnis eteris amb què intenten seduir els més pobres, com el d’un nou canal transoceànic finançat per un multimilionari xinès, no apaivaguen les protestes per la carestia de la vida, els acomiadaments i la misèria dels jubilats. D’aquests 40 anys que han transcorregut des que va caure Somoza, els nicaragüencs han après que la llibertat, al segon país més pobre d’Amèrica, no garanteix res. Però també han conclòs que la falta de llibertat condueix a l’arbitrarietat.