La desigualtat perpetua la misèria

A molts països africans no hi ha recursos per mantenir una educació universal, i tampoc un sistema de salut. Per això, fa anys s’hi van instal·lar les anomenades ‘user fees’, unes taxes que les famíliespaguen per l’educació dels seus fills, la majoria en escoles privades que presten el servei. Es tracta de famílies molt vulnerables, susceptibles de resistir malament els cops de la vida. Una sequera, l’especulació sobre els preus de llavors o fertilitzants, un brot de violència, una malaltia en la família... Qualsevol cop seriós pot destrossar les seves vides fràgils.

El primer que cau de les possibilitats d’aquestes famílies ésel pagament de l’educació i la salut. Sobretot, de les nenes pobres, que són les primeres a qui es força a abandonar l’escola per treballar al camp o cuidar-se d’altres nenes i nens. Són també elles les primeres en deixar d’anar al metge i les que no poden prendre medicines perquè no hi ha amb què comprar-les. Les diferències socials s’engrandeixen també en aquests contextos vulnerables. Així, a Kenya un nen d’una família rica passarà el doble d’anys a l’escola que un de família pobra. Al Nepal, per a un nen de família pobra es multiplica per tres la probabilitat de morir abans dels 5 anys. I tot és sempre pitjor per a les nenes.

Els mecanismes que alimenten la desigualtat

Afortunadament, res d’això és inevitable, com demostren algunes excepcions positives que han aconseguit canvis de dimensió sorprenent. A Ghana, l’eliminació de les taxes a secundàriava posar 90.000 alumnes més en el sistema educatiu. Una cosa semblant va passar a Etiòpia després de la implantació de l’educació universal i gratuïta que ha portat a l’escola 15 milions de nens i nenes en 15 anys. No obstant, aquests significatius avenços estan en risc, i en altres països la pobresa es perpetua per la falta de recursos, però més encara per la falta de determinació per abordar els canvis necessaris.  

La causa de tot això està molt directament relacionada amb la desigualtat extrema i amb els mecanismes que l’alimenten. Sobretot, amb la fiscalitat injusta. Milions de nenes deixen les aules i moltes dones donen a llum sense assistència mèdica adequada per falta de recursos per finançar l’educació i el sistema sanitari dels seus països. No obstant, no ens enganyem, de recursos n’hi ha cada dia més. El que passa és que es concentren, també cada dia més, en menys mans. I els estats competeixen a la baixa per fer-se amb una porció cada vegada més petita de les quantitats ingents de fons que sobrevolen les economies per posar-se a les costes dels paradisos fiscals i en els apunts de l’enginyeria tributària.

L’informe anual d’Oxfam apunta que el nombre de milmilionaris va créixer al trepidant ritme d’un cada dos dies en els últims anys. Tot i que potser no és necessari dir-ho, 9 de cada 10 són homes. La seva riquesa conjunta va despuntar el 12%, per arribar a 2.500 milions de dòlars al dia. Mentrestant, la dels més pobres va caure l’11%. Hi ha altres raons a més de la part fiscal: l’acaparament de terres i aigua, la corrupció, la captura de rendes via monopolis, entre els quals hi ha els de sempre i els de les noves plataformes digitals.

Dit això, és en els impostos on es percep millor la profunda injustícia. Amb el temps, com més es té, menys es contribueix en proporció sobre la riquesa. De fet, el tipus màxim de l’impost sobre la renda, el que s’aplica als qui més guanyen, va caure als països desenvolupats del 62% en els anys 70 al 38% el 2014. Als països en desenvolupament amb prou feines arriba al 28% i no es paga gaire.

La sagnia de l’evasió fiscal

Aquests països perden fins a 170.000 milions de dòlars a l’any per evasió fiscal, pels qui extreuen els seus recursos sense deixar res, pels qui hi operen digitalment o analògicament sense aportar a la seva societat. Només quatre cèntims de cada euro recaptat per les arques públiques venen d’impostos a la riquesa de grans fortunes i multinacionals. La resta ja se sap, IVA o similars, els més regressius, els que segur que paguen els pobres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I per això és impossible que les nenes vagin a l’escola i que les dones accedeixin a la sanitat a què tenen dret.

És possible que qui llegeixi això pensi que hi ha poc que puguem fer davant d’un desafiament d’aquesta magnitud. Però sobre la taula hi ha propostes, i és possible portar-les a la pràctica. Potser només hauríem de recordar que l’home més ric del món és Jeff Bezos, d’Amazon, i que gasta la seva fortuna en viatges a l’espai perquè no sap què fer amb tants diners.