El malastruc de Michel
zentauroepp46407756 icult190108142652 /
Ja he tingut un parell de vegades a les mans la nova novel·la de Michel Houellebecq, 'Serotonina', i en les dues ocasions l’he tornat a deixar a la taula de novetats de la llibreria. Pregunto als amics si he fet bé i solen dir-me que sí, que la novel·la és una bestiesa, que la provocació és de pa sucat amb oli i que sembla escrita en un cap de setmana, a correcuita. Els crítics literaris, al contrari, tendeixen a posar-la pels núvols. Finalment, faig cas dels amics i passo de comprar-la. Potser perquè jo també estic una mica fart de la visió miserable del món que té el senyor Houellebecq, tot i que no soc precisament un optimista. Simplement, perquè em tornin a explicar que el món és un horror, la vida un fàstic i els éssers humans uns cucs abjectes –sigui des de la literatura o el cine–, prefereixo estalviar-me l’experiència. Moltes gràcies, senyor Houellebecq, tros de malastruc, per obrir-me els ulls davant dels espants de l’existència, però fa temps que els tinc oberts i que sé positivament que aquest món, com cantava Germán Coppini, "No da para más / No da para más / Que aparezca un alien divino y nos haga soñar".
Jo crec que l’alien diví era David Bowie, que ja no ens pot fer somiar perquè fa més de tres anys que és mort. Houellebecq no ens fa somiar –o només malsons– i és un malastruc que es repeteix més que l’all. Vaig disfrutar molt de les seves primeres novel·les –especialment de 'Plataforma'–, però em vaig anar cansant progressivament d’aquesta desesperació tan rendible i de la seva habilitat per monetitzar el fàstic a la vida. Vaig deixar de creure-m’ho, i quan el veig vestit de pingüí en el seu recent casament amb una fan xinesa –Sarkozy entre els convidats– em fa una certa angúnia. De vegades penso que encara li guardo rancor per la tarda que em va fer passar fa anys, quan li vaig presentar al CCCB 'Les partícules elementals’i em va fer copartícip d’una 'performance' desesperant a base de llargs silencis, mirades d’orat i clar desinterès –si no menyspreu– per l’audiència. Però diria que no, que, simplement, m’he cansat de les seves ejaculacions, ploriquejos i eructes literaris, així com del seu posat despectiu i perdonavides, que els seus seguidors disfruten com un masoquista els estris de la seva mestressa.
El triomf d’un malastruc desagradable és una raresa digna d’esment, però si és per alDomund, ja he donat, com dèiem abans.
