La 'a' i la 's'

L’Institut d’Estudis Catalans  va establir fa uns anys quines eren les lletres que es feien servir més en català. Van guanyar les vocals, per descomptat, i, entre les consonants, la que es va emportar el premi de consolació va ser la ‘s’, amb el 7,43%. Dalt de tot del rànquing hi ha la 'e', amb el 16,01%, i després la 'a' amb el 14,47%. En un altre estudi, del Departament de Matemàtiques de la UPC, les posicions no varien tot i que sí que ho fa el percentatge. La 'e' continua líder, amb el 13,89% i la 'a' és segona, amb el 12,55%, mentre que la freqüència d’ús de la 's' aquí arriba fins al 8,43%. Són dades curioses que fan gràcia i que també són útils per a la ciència de la criptografia. No sé exactament per què són útils, però es veu que ho són.

En un dels reptes més colossals de la història de la literatura, Georges Perec va escriure una novel·la en francès que no tenia ni una de sola 'e'. I en un altre repte colossal, Adrià Pujol en va fer la versió catalana, aquesta vegada sense cap 'a'. Escric tot això perquè m’acabo d’adonar que la 'a' i la 's' del meu ordinador s’han esborrat. Vull dir que el símbol imprès a les tecles que m’assenyalava que n’hi havia una 'a' i una 's' ja no hi és. Les escric igual, com és notori, però per intuïció, d'esma. O bé són les lletres que he fet servir més (i això vol dir que Adrià Pujol tenia raó) o bé es tracta d’un defecte de fabricació. La 'e', per ara, continua intacta.