No és feminista tot el que lluu

No descobreixo la sopa d’all si dic que ser feminista està de moda. Les pel·lícules i llibres amb contingut feminista funcionen, les sèries dirigides i protagonitzades per dones són d’allò més 'cool', Theresa May passeja el seu feminisme portant un braçalet amb la cara de Frida Khalo, Tamara Falcó defensa el feminisme que li ha ensenyat la seva mare, Isabel Presley, a casa, i també una banquera com Ana Botín presumeix que és feminista des de sempre, és clar que ho fa poc abans de presentar el seu fons d’inversió per la igualtat de gènere, però això són figues d’un altre panr.

Arriben nous temps.

Si fins a fa poc ser feminista era gairebé un insult, ara ven bé ser-ho i no podem perdre l’oportunitat ⎯comercial, s’entén⎯ de declarar-nos com a tal per fer uns calerons. Així ho han entès les Spice Girls ⎯pocs grups menys feministes que elles, però això tant se val⎯, i en la seva enèsima tornada als escenaris, han creat unes samarretes... solidàries i feministes ⎯no podia ser tampoc d’una altra manera⎯ en què es pot llegir "Justícia de gènere".

Fins aquí tot bé.

Jo, sense voler ser mal pensada, no vaig voler preguntar-me si en el seu feminisme hi cabien les Kelis, les desnonades, les mestresses de casa forçoses, les víctimes de violència masclista, o les pensionistes i, al contrari ,em vaig alegrar de la seva demanda, sense parar-me a pensar que potser les noies picants són tan feministes com les samarretes de Dior, només aptes per a les que poden pagar 200 euros per un tros de tela estampada amb una frase de Chimamanda Ngozi. Rectificar és de savis, vaig pensar, i, tot i que fa 20 anys no estiguessin per a reivindicacions, ara semblava que havien madurat i llançat aquest eslògan perquè deuen haver llegit alguna cosa sobre feminisme i comprenien la importància de visibilitzar la dona.

Vana il·lusió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hem trigat poc a saber que les seves samarretes estan fabricades a Bangladesh, per treballadores que cobren 39 cèntims l’hora, treballen 16 hores al dia i són sotmeses a tractes vexatoris i insults a la feina.

Queda clar que la consciència social feminista no està associada al gènere de qui la reclama.