La resistència del projecte europeu
L'Europa del 'brexit' no va (tan) malament
Malgrat els fracassos en l'última dècada, la UE continua sent l'únic mecanisme real davant de reptes transnacionals com els fluxos dels refugiats, l'economia digital, la seguretat o el canvi climàtic
fcasals46701207 opinion ilustracion de leonard beard190125172815
En aquests temps d’un 'brexit' que no se sap com ni quan acabarà, és fàcil dubtar de la vitalitat del projecte de la Unió Europea. I a més aquesta sembla que pateix d’un defecte molt espanyol: la falta d’autoestima. Els europeus tendim a delectar-nos en les seves debilitats i a no reconèixer els seus èxits. Però en realitat aquest projecte ha demostrat una extraordinària resistència i es troba menys malament del que es diu.
És cert que persisteix la divisió entre països creditors i deutors, i que l’arquitectura de l’eurozona és incompleta, i no ens hem dotat encara d’una assegurança europea de dipòsits ni d’un pressupost de caràcter anticíclic, perquè la pròxima crisi no ens agafi desprevinguts. Hem tingut diversos anys de fort creixement econòmic a l’eurozona, tot i que a finals de l’any passat la producció industrial de les tres grans economies de l’euro (Alemanya, França i Itàlia) va disminuir i el PIB d’AlemanyaPIB i Itàlia es va reduir en el tercer trimestre del 2018 en el 0,2% i 0,1%, respectivament. És conseqüència de l’alentiment general de l’economia mundial, però també de problemes propis
Assignatures pendents
L’any es va acabar a França amb la revolta dels 'armilles grogues’,la qual cosa mostra que la crisi ha deixat profundes empremtes al cos social. Tot i que a la UE, amb un PIB de 15 bilions d’euros, s’hagin creat 14 milions de llocs de treball des del 2013, no n’hi ha prou per reduir la ferida social creada per la crisi, perquè ha crescut enormement la precarietat laboral i la desigualtat.
Aquesta bretxa social, al costat de la falta d’una resposta europea a la qüestió migratòriaqüestió migratòria, que ha provocat una divisió est-oest, ha encoratjat la proliferació per tota la UE de partits nacionalpopulistes (i ara també a Espanya).
D’altra banda, Europa, amb la seva demografia minvant, continua sense ser un actor global en un món on països com els Estats Units, Rússia i la Xina es comporten assertivament en defensa dels seus interessos, en perjudici d’un sistema multilateral basat en la cooperació.
Des del 2016, l’any del referèndum al Regne Unit, el recolzament a la moneda única i a la UE va començar a créixer i avui es troba en el nivell més alt des del 2002
Però, en matèria social no tot a la UE són assignatures pendents. Després d’anys d’estancament dels salaris, el 2019 la renda de les famílies creixerà l’1,9%, la taxa més alta des del 2006, en un context d’inflació reduïda, i amb una taxa d’atur, del 7,9%, que és la més baixa des del 2008. S’ha adoptat la directiva dels treballadors desplaçats, en la qual es reconeix que els empleats que es trobin temporalment en un altre país de la UE han de beneficiar-se de les mateixes condicions i cobrar el mateix sou que els treballadors locals amb la mateixa ocupació per evitar una deslleial competència social.
Alhora, el front nacionalpopulista ha registrat derrotes i retrocessos. Itàlia ha hagut de corregir el seu pressupost a instàncies de Brussel·les, davant una proposta inicial en la qual es disparava la despesa sense un augment creïble dels ingressos. Polònia ha fet marxa enrere parcial en la seva reforma del sistema judicial, com a resultat de les mesures empreses per la Comissió. A Hongria, la política d’immigració zero de Viktor Orbán ha obligat a augmentar les hores extres, la qual cosa ha causat un profund malestar social.
Fins i tot el 'brexit' no hauria d’apuntar-se en el deure de la Unió: no ha tingut l’efecte dòmino que alguns vaticinaven, sinó més aviat al contrari, ha cohesionat la ciutadania, les institucions i els estats entorn de la conveniència de continuar units malgrat les diferències en assumptes com l’euro o els refugiats. La posició negociadora dels Vint-i-set ha sigut, almenys fins ara, infrangible. Mentrestant, la Gran Bretanya es troba sumida en una crisi existencial davant la dificultat d’aplicar la retirada d’un Estat membre sense danyar l’economia i el benestar social.
Tan cert és que cap dels partits que critiquen el projecte europeu, però que participen en un govern de coalició, proposa abandonar la UE o l’euro. Des del 2016, l’any del referèndum al Regne Unit, el recolzament a la moneda única i a la UE va començar a créixer i avui es troba en el nivell més alt des del 2002.
És evident que, malgrat els fracassos de la UE en l’última dècada, des de la gestió deldeute grec fins a la immigració, la Unió continua sent l’únic mecanisme real per abordar els reptes transnacionals que van des dels fluxos de refugiats a l’economia digital, passant per la seguretat i el canvi climàtic. Només a través del seu enfortiment podrem afrontar eficaçment tots aquests desafiaments i ser una potència global.
