L''oracle de Boston'

El Fòrum de Davos està passant per sota del radar del soroll a les xarxes. L’absència de Trump, que sempre garanteix l’espectacle, ha convertit en protagonista un Bolsonaro que no té res substancial a dir en un fòrum en què no serveix el crit, sinó l’argumentació. Intramurs de Davos ha causat estupor una carta que ha remès als assistents, i que ha recollit The New York Times, l’anomenat oracle de Boston, Seth Klarman, un inversor atípic que ha arribat a tornar fons als seus clients perquè no trobava on aplicar-los justament. Klarman alerta d’unanova crisi financera imminent provocada per l’excés d’endeutament dels estats, especialment dels Estats Units i alguns països europeus. El més atípic de Klarman és que per denunciar l’excés de dèficit no utilitza els clàssics arguments neoliberals ni l’austeritat germànica. L’oracle de Boston considera que aquest excés de despesa pública ve provocat per la falta de sensibilitat de determinats inversors que no entenen que les tensions socials i polítiques són una "calamitat econòmica" i es deixen impressionar per personatges com Trump. La carta acaba amb una mica d’esperança, però el míssil ja està llançat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Continua, doncs a Davos, el debat entre les dues ànimes del capitalisme. La que encarnen Trump, Bolsonaro i companyia, que esprem la por dels diners a la globalització i a la pèrdua de marges de benefici per imposar un programa neoliberal i una agenda d’extrema dreta, i la que pretenen representar gent com araMacron, Merkel i en alguns moments Pedro Sánchez, partidaris d’entendre que, sense cohesió social, fruit de repartir una mica més la riquesa, sigui via salaris o impostos, anem cap a la calamitat econòmica. Les elits han jugat un trist paper al món des de l’any 2008. Han sigut lentes, mandroses, desorientades, poc creatives, excessivament conservadores. Sembla que gent com l’oracle de Boston volen remoure ara les aigües davant de l’imparable avenç de l’extrema dreta, que té molts atributs però que és intrínsecament "il·liberal", que agrada dir ara.

¿Qui pot jugar a Espanya aquest paper d’oracle de l’ànima intel·ligent del capitalisme? No sembla que ho pugui fer el PP de Pablo Casado, que ha quedat ancorat en el thatcherisme d’Aznar, propi dels anys 90 del segle passat. I aLuis Garicano, de Ciutadans, el curtcircuiten permanentment els tacticismes de Rivera. Tampoc sembla que entre l’empresariat hi hagi veus en aquest sentit. Un president de la CEOE a qui només li interessa fixar-se un sou no sembla una opció de gaire confiança. Ens queda, com sempre, el que pot dir aquest fòrum d’empresaris i acadèmics que és el Cercle d’Economia, apressat ara pel tema català. Potser en alguns moments economistes com ara Jordi Sevilla han sabut i volgut jugar aquest paper, però han caigut del costat de la gestió. Així que per aquests paratges anem encara més perduts que els que són a les gelades muntanyes de Davos. Seguim atentament el que s’irradia des d’allà.