¿Unitat?

Com ja vaig comentar al meu últim article en aquestes pàgines, a mesura que s’acostin les eleccions municipals i europees de la primavera, més creixeran les tensions entre els socis del Govern català. Si la darrera vegada parlàvem d’una campanya gens improvisada per repescar el debat públic sobre la investidura de Carles Puigdemont, ara el motiu de fricció és el recurs d’empara presentada pels seus advocats davant del TC, que posa en el punt de mira la institució parlamentària.

Veient que aquesta decisió estava generant més animadversió que reaccions positives, alguns representants del seu espai polític i opinants propers van córrer a especificar que es tractava d’un tecnicisme necessari per poder recórrer a la justícia internacional. És clar que, en cas de ser un pur tràmit sense cap càrrega política, hauria estat molt més fàcil pactar entre totes les parts l’escenificació i es podria haver evitat la polèmica i la imatge de desgavell. També caldria haver-se reflexionat sobre la incoherència d’anar insistint en què “el Parlament és sobirà” i, alhora fer una maniobra que demostra que, malauradament, encara no ho és.

Mentrestant, el panorama electoral a Barcelona sembla que es va aclarint a poc a poc. Joaquim Forn ha anunciat la seva voluntat d’encapçalar la llista postconvergent per a la capital

catalana i podria ser que això provoqués canvis en el Govern de la Generalitat, tenint en compte que Elsa Artadi té molts números de ser el seu número dos. L’Ajuntament de Barcelona

esdevendria un refugi, amb les seves legislatures de quatre anys, davant les convulsions que pugui tenir l’Administració catalana. De moment, tant Artadi com Joaquim Forn han deixat entreveure

quina serà la línia de la seva campanya: ell ha explicitat que està disposat a fer un pas al costat si es fa una candidatura unitària de l’independentisme i ella ha reclamat públicament a Forn i

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Ernest Maragall que facin una llista conjunta. L’objectiu a abatre, doncs, no és ni Ada Colau ni Manuel Valls, sinó que inicien la mateixa estratègia de desgast contra ERC que porten executant campanya rere campanya des de, com a mínim, el 2014.

Batalla entre famílies

Receptar unitat als altres sí, però internament tot està per resoldre. No sabem encara quin paper jugarà aquí l’exconseller Ferran Mascarell, promotor de la Crida Nacional, que continua reivindicant-se com un candidat a l’alcaldia que trenca “amb els partits de sempre” malgrat tenir una llarga trajectòria en aquests mateixos partits. Una Crida que aquest cap de setmana celebra el seu congrés constituent com a partit polític entre polèmiques: un termini extremadament breu per presentar llistes al seu òrgan de direcció i cap indicació al reglament sobre com presentar-les. Doncs bé, miraculosament han aparegut dues candidatures que han explicitat que busquen “complementar-se” entre elles. En la batalla entre les diverses famílies postconvergents està per veure si hi ha unitat o no, encara que segur que acaben per entendre’s d’una forma o una altra.