El nen del pou i els nens del mar

Quan escric aquestes línies és dimecres. Aquest article es publica dissabte ‘online’. Avui tot Espanya està pendent de les tasques de rescat del cos d’un nen que ha caigut en un pou.

Escric «cos» conscientment. Ningú s’atreveix a dir-ho, i encara menys a escriure-ho. Però és impossible que aquest nen hagi sobreviscut.

Mentrestant, a alta mar, hi ha 140 nens en perill. 308 persones migrants procedents de Líbia que ni Itàlia ni Malta, els ports segurs més pròxims, van voler acollir.

Dos barcos espanyols, l’'Aita Mari'  i l’'Open Arms', s’han ofert a rescatar aquestes persones. Però no se’ls deixa salpar. El fet de deixar al port aquests barcos condemna a mort 308 persones que es poden salvar i han de ser salvades.

Condemna a mort 140 nens.

Aquests barcos de rescat són l’última esperança per a persones que fugen de la violència i la pobresa als seus llocs d’origen. Allò de “l’última esperança” no és un recurs literari. Fa uns dies van morir almenys 170 persones en dos naufragis.

Qualsevol extraterrestre que llegís això pensaria: que estranya que és la raça humana, que inverteix milions en el rescat del cos d’un nen mort i que no vol salvar 140 nens vius.

La psicologia té una explicació per a aquest il·lògic comportament.

En primer lloc, nosaltres som primats, primats lleugerament evolucionats. I és fàcil manipular-nos. És fàcil fer-nos pensar en termes de “nosaltres contra ells”. I, com vaig explicar a l’article de diumenge passat, això és el que estan fent ara molts polítics: Bolsonaro, Trump, Vox, els partidaris del ‘brexit’ i els independentistes catalans. Fer pensar que les persones que no són de la teva pàtria no tenen els teus mateixos drets.

Per això n’hi ha que creuen que els nens del mar no tenen els mateixos drets que el nen del pou.

Però hi ha una altra explicació.

Un estudi que van fer Deborah Small, George Lowenstein i Paul Sovic va examinar l’impacte de diferents tipus de peticions en les donacions benèfiques a una organització contra la fam. La primera petició sol·licitava als donants que ajudessin la Rokia, una nena de Mali. La segona petició presentava fets i estadístiques sobre milions de nens en països de l’Àfrica. La tercera petició incloïa dos nens, la Rokia i el Moussa.

D’aquestes tres peticions, ¿quina creuen vostès que va generar una quantitat més gran de donatius dels participants de l’estudi? Les persones a les quals se’ls va mostrar la història personal van donar el doble de diners totals que les que van rebre els fets i les xifres.

Quant a la tercera petició, si es demanava als participants que donessin per ajudar un dels dos, els donatius es mantenien generosos. No obstant, si es demanava que donessin per ajudar-los a tots dos, els donatius van disminuir.

Això passa perquè som mamífers. Si un gos es troba un cadell abandonat, l’adopta (recentment s’ha fet famós el vídeo del labrador Boo que va adoptar un cadellet i... una cabra). Però si es troba centenars de cadells ferits, surt fugint. Això és perquè el gos sap que disposa de recursos per adoptar un gos, però no per adoptar-ne molts. També, perquè la visió de molts animals ferits implica un perill: un depredador o una catàstrofe natural. L’animal fuig.

Per això la història d’un sol nen ens implica i la de 140 nens no.

Els polítics ho saben bé i per això un polític ha tingut la poca vergonya d’esmentar al nen del pou en un míting.

Però nosaltres no som micos. Som éssers humans. És el nostre deure moral ajudar aquests nens. També és un imperatiu jurídic. Save the Children insisteix que l’obligació d’assistir les persones que es trobin en perill al mar és un dels principis bàsics i essencials del Dret Marítim, i així ho reconeix tota la legislació internacional ratificada per Espanya.

Quan vostè llegeixi aquest article serà dissabte o diumenge. Potser ja s’ha recuperat el cos del Julen. No dubto que vostè ho sentirà enormement pels seus pares. Però pensi en aquests 140 nens que tenen el mateix dret a la vida que el Julen o que qualsevol altre nen. 

Notícies relacionades

Cas Julen: Últimes notícies de la investigació

El guàrdia civil que va treure el Julen: "No era viu, això és el pitjor"

Pensi com d’il·lògic, i inhumà, és que vostè es commogui pel Julen i no per ells. Escrigui al president del Govern i exigeixi-li que permeti que l’‘Aita Mari’ i l’‘Open Arms’ surtin a alta mar a recollir aquests nens que estan en perill de mort.

No sigui tan miserable de pensar que «els nostres nens» valen més que els nens d’altres.