¿Pot el futbol aspirar al Premi Nobel de la pau?

L’avenç d’una societat al camí de la igualtat es pot comprovar examinant la publicitat. Fa unes dècades una marca de brandi es publicitava en televisió amb un lema que va tenir cert èxit. Tal brandi era "cosa d’homes". Només d’homes, no de dones. Probablement aquest anunci seria impensable en l’actualitat..., o potser no. En tot cas, un altre àmbit on encara perduren certs clixés masclistes i clarament desigualitaris és en l’esport,  pràctica que sol vincular-se en l’imaginari de molts homes a una activitat principalment, sinó de forma exclusiva, masculina. N’hi hagi prou amb recordar que tal actitud ve de lluny ja que, segons narrava Pausànias, a la Grècia clàssica regia l’ordre de llançar pels penya-segats les dones que observessin el desenvolupament delsJocs Olímpics.

Amb certa lentitud, però de manera inexorable, aquesta mentalitat va diluint-se. Però encara queda molt recorregut per arribar a un escenari on en l’esport no hi hagi diferències de tracte entre homes i dones, sent un botó de mostra que a la final de la Supercopa italiana, que es va celebrar el passat 16 de gener a Yeda (Aràbia Saudita), les dones no podien elegir lliurement on asseure’s a l’estadi, quedant reservada la seva ubicació en una zona determinada, denominada "per a famílies".

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Seria fàcil incidir en els dèficits democràtics i de respecte de drets humans de certs països musulmans, on encara regeixen regles que posterguen les dones en l’àmbit esportiu. No obstant, hi ha un altre punt al que dirigir una mirada crítica: l’elecció per part de les autoritats esportives italianes –LaLega Serie A i la Federació Italiana de Futbol– d’un país on perviu la discriminació contra la dona. No poden al·legar tals dirigents –¿homes?– ignorància de la situació de les aquelles en aquestes societats, com tampoc desconeixement que ja existeixen mesures dirigides a garantir que els països que organitzen esdeveniments esportius internacionals compleixin les mínimes exigències derivades dels drets humans. En aquest sentit, per exemple el Comitè Olímpic Internacional –després dels escàndols de violacions massives de drets laborals a Qatar i de la repressió de la llibertat d’expressió a Rússia– ha fet de la protecció dels drets humans una condició específica als contractes que firma amb les ciutats amfitriones encarregades d’organitzar grans esdeveniments esportius.

Però és probable que la insaciable recerca de beneficis econòmics per part de les autoritats futbolístiques italianes hagi prevalgut per sobre de la promoció dels drets de les dones. D’això n’hauria de treure conclusions el president de la FIFA, Gianni Infantino, si persisteix en la seva pretensió que el futbol –com a eina diplomàtica– pugui aspirar al Premi Nobel de la pau.