Vomitar

La primera obligació dels qui remenen la brossa i l’escampen és vendre-la com si fos un diamant. Aquest principi és a l’entrada de les redaccions d'uns quants programes de televisió, la carta de presentació de molts espais, la prèvia de qualsevol emissió. Divendres vaig veure l’especial d’Ana Rosa Quintana Ana Rosa Quintana  sobre el rescat del JulenJulen, el nen que va caure en un pou. Feia temps que no experimentava l’horror d’aquesta cerimònia manicomial i vaig intentar entendre el mecanisme de la pornografia sentimental.

El primer punt és presentar l’espectacle com si no ho fos. Parlen d’obligació i de responsabilitat cívica. "Tothom fa el que pot i nosaltres podem informar". Però com no hi ha res a dir, aleshores entra en joc un segon punt, el de la grandiloqüència i la repetició. Tot es mou sobre el mateix eix: girarvoltar a l'entorn d’una fraseologia buida de contingut amb un posat greu i circumspecte. Inevitablement, la cosa deriva cap a una poètica mesquina que genera expressions com aquesta: "El cor no coneix els rellotges". I, tercer punt, seguir un guió maquiavèl·lic que persegueix la idea de crear un clima dramàtic –com si es tractés d’una telesèrie– que no està pensat com a servei o consol, sinó com a avantsala del clímax. Perquè l’audiència s’enganxi a la idea d’un final feliç i perquè la frustració de les expectatives sigui, per descomptat, un nou reclam sentimental. No vaig vomitar perquè prenia notes.