El nou escenari mundial
Reaccions a la globalització
La cimera de Davos ha passat de puntetes per qüestions urgents, com què passarà amb l'onada de populisme
És un comportament molt humà. Quan veiem que s’ajuntenles persones més poderoses del món, ens envaeix una barreja d’esperança i desconfiança, que varia en les seves proporcions en funció del nostre estat d’ànim i l’humor general del món econòmic i polític. Quan veiem que fan un buit a les seves agendes impossibles, el nostre subconscient desitja secretament que trobin solucions a tots els problemes que ens preocupen, i assumeixin el lideratge dient-nos que no ens preocupem perquè ja s’han posat a treballar perquè es puguin resoldre ben aviat.
A Davos, cada començament d’any, no només es presenten els governs amb els seus presidents i ministres, sinó també els empresaris que controlen la major part del que comprem, així com els cervells més importants de la ciència i el pensament, amanits amb algunes 'celebrities' amb marcat afany de protagonisme messiànic (com Bono, el cantant dels U2), o amenitzadores de les festes nocturnes (com Leonardo di Caprio o els millors xefs). ¿Qui ens pot culpar per pensar que d’aquestes trobades haurien de sortir-ne les fórmules màgiques per a les amenaces que sembla que no paren de créixer a l’escenari econòmic i geopolític?
Per això, les converses i els resultats de la cimera organitzada a Suïssa pel Fòrum Econòmic Mundial durant l’última setmana deixen uncert desencant a l’opinió pública, perquè l’agenda (difícil de simplificar els més de 100 esdeveniments, seminaris, trobades, presentacions, conferències... que han tingut lloc en molt pocs dies) ha acabat amb resultats (públics, perquè segur que en privat han passat moltes més coses) molt menys importants que les expectatives. ¿Per què? Intentem analitzar-ho.
En primer lloc, perles absències, que han sigut molt destacades. Molts dels presidents dels països més importants del món no hi han aparegut, fonamentalment perquè tenien qüestions bastant més urgents i importants als seus territoris (per exemple, la primera ministra britànica,Theresa May,i el seu ‘brexit’) o perquè, a més, representen una visió del món del tot contraposada (per exemple, Donald Trump) a la direcció que prenia la trobada des del seu plantejament inicial(“Globalització 4.0: donar forma a l’arquitectura global en l’era de la quarta revolució industrial”).
En segon lloc, perquè Davos plantejava qüestions fonamentals per al futur de la humanitat (canvi climàtic, desigualtat, migracions, govern tecnològic, etc.), però passava de puntetes per la majoria de les qüestions urgents i dels incendis actuals a l’escenari global. En particular, què passarà amb l’onada depopulismeque sembla que intenta acabar amb la globalització que ens ha acompanyat durant els últims 30 anys.
El final de la hiperglobalització
I malgrat aquestes decepcions, Davos ens deixa algunes claus que els especialistes també han destil·lat clarament al llarg dels últims dies. En primer lloc, l’onada d’hiperglobalització que es va produir entre 1990 i el 2008 (frenada per l’arribada de la crisi) efectivament ha acabat, sobretot per dues raons: d’una banda, la caiguda de la inversió mundial i, de l’altra, la rendibilització que el discurs populista ha fet del descontentament dels perdedors (o menys guanyadors) d’aquest procés de globalització. Un nou populista (Jair Bolsonaro) ha aparegut per Davos per presentar les seves credencials, i sembla que aquest escenari ha arribat per quedar-se, i iniciar una nova etapa que l’influent setmanari ‘The Economist’ ja ha batejat com slowbalization, oglobalització de creixement lent,és a dir, d’estancament econòmic occidental i nou impuls de l’Àsia.
Sembla haver-se iniciat una era d’estancament econòmic occidental i nou impuls de l’Àsia
En segon lloc, com diem, la Xina (i l’Àsia) han vingut per quedar-se. No tan sols en termes del domini de l’economia i el comerç mundial (la Xina comercia amb la resta de l’Àsia, més de 3.500 milions de persones, molt més que amb els Estats Units), sinó que ja pren el lideratge i aixeca la veu en qüestions fonamentals. Un representant del Govern xinès va alçar la veu per dir a la cara d’Occident que “han de reconèixer que la democràcia no està funcionant massa bé”, i el mateix president va fer la seva intervenció amb una defensa de la globalització i una frase molt clara: “En les guerres comercials no hi ha guanyadors”.
Sembla que ha començat una nova era en la globalització. Esperem que els seus detractors entenguin que desmuntar-la no millorarà en absolut la situació d’aquells que s’havien considerat perdedors en el procés. El 2019 pinta complicat.
