¿I l'autocrítica de l'audiència?

Com sol passar, durant el drama del rescat del petit Julen les xarxes socials s’han omplert de comentaris molt crítics amb la cobertura dels “mitjans”, així, en general. Circ, carronyaires, sensacionalisme, falta d’escrúpols per part l’audiència... són algunes de les (des)qualificacions proferides contra la cobertura dels “mitjans” (així, en general), des d’un lloc, les xarxes, on tot es mesura per les mètriques (‘likes’, ‘followers’, retuits...). És a dir, per l’audiència pura i dura.

Les proves de càrrec contra el periodisme espanyol són múltiples i variades, barrejant equivocacions (dades errònies sobre a quina distancia del petit estaven els miners); formats (els llargs programes especials en directe); gèneres (les entrevistes a familiars, els tertulians totòlegs, els reportatges lacrimògens); línia editorial (¿per què tanta atenció a un nen i tan poca als que moren diàriament al Mediterrani?) i estils (tal o tal presentadora de tal o tal programa). Veredicte: el periodisme espanyol mai havia sigut tan dolent, el sensacionalisme (paraula fetitxe) tot ho impregna, els mitjans (així, en general) són eines de desinformació i manipulació, àvides aus rapinyaires assedegades d’audiència a qualsevol preu.

Mala praxi

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per descomptat, hi ha hagut casos de mala praxi periodística a la cobertura del drama del Julen. Hi ha hagut errors, i també hi ha hagut sensacionalisme i pornografia sentimental. Els criteris de noticiabilitat que donen més importància a la vida d’un nen pròxim que a la de mil de llunyans són obscens. Alguns mitjans obliden que el fet de ser empreses privades amb ànim de lucre no els eximeix de la seva responsabilitat social. El totòleg que parla amb idèntica ignorància tant de mineria com d’astronomia és una desgràcia del periodisme modern. L’autocrítica és necessària. ¿Fins a quin punt és necessari parlar de les víctimes i del seu entorn en tragèdies i esdeveniments? Seria convenient un pacte entre mitjans i societat sobre aquest punt.

Però l’opinió pública també ha de reflexionar i exercitar l’autocrítica. L’audiència de les informacions sobre el Julen ha sigut altíssima. En el debat de l’ou i la gallina –l’audiència consumeix el que li donen i si no l’hi donen no ho consumeix–, la mutiplicitat d’emissors posa en evidència la falsa innocència de l’opinió pública. Com que no “tots els mitjans” són iguals, qualsevol podia informar-se sobre el que passava a Totalán sense clicar ni veure informacions sensacionalistes. I no obstant, l’audiència premia aquells que després a les xarxes diuen carronyers. Va passar amb el Julen, i passa cada dia. Potser ajudaria a frenar el sensacionalisme deixar-se de postureig a la recerca de ‘likes’ (audiència) i començar a exercir la responsabilitat sobre quina informació es consumeix.