Jo sí que et crec, si ets creïble

El masclisme és una de les principals xacres socials que encara patimmasclismexacres socials. Segons expliquen historiadors i antropòlegs, per una qüestió de supervivència en circumstàncies socials i sanitàries molt adverses, antigament es va adoptar un model de família en què la dona ocupava una posició totalment subordinada a qui tenia més força física. Aquesta subordinació va imposar l’exclusivitat sexual, sobretot de la dona, que va passar a ser patrimoni de l’home, fet que va portar un simple fet biològic com el sexe a nivells metafísics inexplicables racionalment. Paradoxalment continuen produint-se comportaments socials d’aquell temps que ja no tenen cap sentit.

Cedir, no, accedir 

Un d’aquests comportaments és l’agressió sexual, gairebé sempre d’homes a dones en termes estadístics, o també a altres homes, especialment menors d’edat. És a dir, sembla que l’home té més tendència a procurar-se sexe no consentit, cosa que, en espera de raons millors, sembla explicar-se bastant bé amb la històrica supremacia masculina explicada en el primer paràgraf. O sigui, que hi ha alguns homes que representen un residu grotesc i malalt d’aquella antiga societat.

El recent cas de 'La manada' ha visibilitzat un antic problema: el de la falta de credibilitat atribuïda a les víctimes de violació, tret que els danys físics siguin evidents. En els últims temps han sortit a la llum pública un bon nombre de situacions en què la dona cedeix al contacte sexual per la pressió de l’ambient, però que en absolut són relacions consentides. Són casos en què l’home disposa una tàctica envoltant que provoca que la dona, en una situació de solitud i desemparament, cedeixi –no, accedeixi– al sexe per fugir del moment davant de la incertesa de quines reaccions violentes, o simplement contraproduents –en l’àmbit laboral o familiar, per exemple–, podria provocar una negativa taxativa.

Campanyes com #MeToo o #YoSíTeCreo han ajudat a destapar situacions que només puntualment s’havien fet públiques en el passat, com va fer Billy Wilder a la seva magistral i valenta pel·lícula 'L’apartament’. Per descomptat, aquestes campanyes, com totes les novetats que contravenen esquemes tradicionals, han provocat reaccions hiperbòliques dels que no han aconseguit entendre encara que viuen en una espècie de còmode refugi masclista, però també dels que atribueixen absoluta credibilitat a qualsevol denúncia sense qüestionar-se res més. Òbviament, les dues actituds són errònies.

Per considerar encertadament aquest difícil tema és necessari ser conscients que una agressió sexual és un delicte, i que, com tots els fets delictius, ha de ser provat, perquè així ho exigeix la norma clau de qualsevol procés penal: la presumpció d’innocència, que no pot ser exceptuada en els casos que més ens ofenguin, com desitgen tantes vegades els ciutadans. És justament en aquests casos en què és més necessària perquè compleixi la seva finalitat principal: combatre el prejudici social de culpabilitat.

Comportaments d’una altra època

Notícies relacionades

El Suprem fixa que qualsevol contacte no consentit de tipus sexual és abús

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Per tant, el problema és la prova, és a dir, la credibilitat de la víctima. Establir la credibilitat d’una persona no és gens fàcil, i requereix tenir profunds coneixements de psicologia del testimoni, que no solen tenir ni jutges, ni fiscals ni policies. Els tres col·lectius acostumen a fiar-se de la seva “experiència”, que és el mateix que dir la seva intuïció, cosa que provoca decisions arbitràries que acostumen a ser víctimes de la millor o pitjor “actuació” de la denunciant o del denunciat. És en aquest punt en què prejudicis socials com el de la manera de vestir de la dona, la manera d’expressar-se o fins i tot la manera d’asseure’s fan que la credibilitat caigui en paràmetres d’arbitrarietat que són precisament aquells dels quals la societat està començant a ser conscient. Una dona pot parlar, vestir-se o asseure’s com li doni la gana, i això no és indicatiu de res.

En conseqüència, s’ha de lluitar perquè s’implementin, sobretot, dues actuacions. La primera, educar les noves generacions –i informar les antigues– perquè s’alliberin d’una vegada dels comportaments propis d’una altra època, és a dir, dels referits en el primer paràgraf. El segon és formar jutges, fiscals i policia en psicologia del testimoni, i comptar amb l’ajuda dels experts en la mateixa en els casos més complexos. Amb això, no farà falta creure una denunciant per defecte, en perjudici de la presumpció d’innocència, ni no creure mai, fet que tortura les víctimes.