La situació al Pròxim Orient
La cimera de les excuses i la decepció àrabs
La reunió de la Lliga Àrab celebrada a Beirut representa un cas d'estudi del desordre regional
zentauroepp42669753 arh 20 sana a yemen 25 03 2018 a yemeni boy rides a bi180326123906 /
És una tradició no escrita entre analistes no fer atenció a les cimeres organitzades per la Lliga Àrab. La Lliga és una organització internacional nascuda de l’ideal panarabista, avui convertida en un ‘club de dictadors’ que té com a única funció legitimar les decisions que adoptin els Estats que portin la veu cantant. La Cimera Àrab de Desenvolupament Econòmic i Social, que es va celebrar a Beirut el 20 de gener, no n’era una excepció, però les circumstàncies en què finalment va tenir lloc representen un cas d’estudi del desordre regional.
El compte enrere es va veure marcat per menyspreus en sèrie per part de líders àrabs (amb l’excepció de Mauritània i Qatar). Les seves justificacions van ser variades, però el motiu real era el posicionament regional del Líban, particularment en relació amb l’amenaça del ‘creixent xiïta’ dominat per l’Iran. El discurs del secretari d’Estat nord-americà al Caire va encendre totes les alarmes. ¿La prova? La gran majoria d’aquests liders sí que participaran en la pròxima cimera anti-Iran organitzada per Washington a Varsòvia.
El Líban és símbol d’alguns dels mals de la regió
La crisi intra-Golf també va ser protagonista al presentar-se a última hora l’emir de Qatar, igual que la importància creixent de la Banya d’Àfrica amb l’absència sobtada de Somàlia. Dos seients buits: el de Líbia i el de Síria. Damasc no hi va ser convidat, malgrat les iniciatives regionals postnormalització. L’Administració dels Estats Units ha deixat clar, no obstant, que desitja alentir la tornada de Síria a la cleda àrab, actitud compartida per l’Aràbia Saudita. Poques hores després queien bombes israelianes a prop de Damasc.
En l’ull de la tempesta, el mateix país organitzador, el Líban. El país ha sigut escenari dels principals enfrontaments regionals en nombroses ocasions, i són els seus moviments polítics els qui dicten la seva política exterior. El país, sense govern des de fa més de vuit mesos i acostumat als buits de poder, és a més símbol d’alguns dels mals de la regió: Estat disfuncional, contracte social fet miques, economia captiva, clientelisme i neopatrimonialisme, i sectarisme fruit de les ignominioses polítiques identitàries posades en obra pels diferents règims.
El comunicat final es va limitar als habituals brindis al sol, prometent establir un fons regional per invertir en tecnologia i recolzar els joves de la regió. Cap acord concret sobre els més de cinc milions de refugiats al Líban, Jordània, Turquia i l’Iraq. Cap solució referent a la reconstrucció postconflicte. Cap menció a la crisi humanitària al Iemen.crisi humanitària al Iemen
Qualsevol cimera regional sembla avui condemnada al fracàs, davant d’una preocupant absència de voluntat política per adoptar polítiques basades en l’acció col·lectiva i el consens. Precisament quan, de la mà dels conflictes que esquincen els seus pobles, els desafiaments transnacionals –canvi climàtic, tendències demogràfiques...– són més urgents que mai.
