Observar el dolor dels altres

Dies enrere, l’excés mediàtic pel rescat del nen Julen em va fer pensar en el setmanari El Caso i les seves portades de sang i fetge. Hi ha tota una generació que mai no va llegir aquells titulars cridaners que apel·laven al cantó més fosc del lector. “Le liquidaron a machetazos”. “Abrasó al marido”. “Gitanilla violada y cosida a puñaladas”. Avui dia molts d’aquells enunciats no passarien la censura del políticament correcte... El Caso era un producte del franquisme, creat el 1952 per atraure els xafarders amb el terror de l’Espanya més primària; però de mica en mica, a mesura que la democràcia modernitzava els hàbits dels espanyols, es va convertir en una paròdia de si mateixa. La van tancar el 1987.

L’Espanya negra

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pot semblar que l’atracció per les desgràcies es va esfumar aleshores, però de fet es va transformar en altres llenguatges, tal com ho demostra l’arribada de les televisions privades i els seus ‘reality shows’. Només calia obrir la gana, i les audiències arribaven amb la mateixa golafreria de sempre. S'ha dit més d'un cop que hi ha una mena d'herència que traspassa els segles en aquesta fascinació hispànica per l’horror i les desgràcies dels altres, des de l’Espanya negra dels gravats de Goya als 'esperpentos' de Valle-Inclán o el tremendisme del 'Pascual Duarte' de Cela. És el mateix camí que avui dia, en l’era de la informació immediata, uneix Puerto Hurraco, Alcàsser o, fa poc, el cas del nen Gabriel, per dir només alguns noms –un tret que psicològicament ajuda a entendre l’imaginari col·lectiu d’Espanya pel que fa a d'altres qüestions d’interès nacional–.

En el cas del nen Julen no hi ha hagut crim, sinó una desgràcia terrible, i per això el fenomen encara és més pervers. Tot i que, donades les circumstàncies, el sentit comú només podia fer pensar en un desenllaç fatal, el sensacionalisme ho ha observat en positiu, com una lluita contra els elements per salvar una vida humana i amb unes dificultats tècniques que ho convertien en una superproducció. En el fons, però, n'hi havia molts que ho seguien per les mateixes raons de sempre: pel consol íntim, inconfessable, que els dona el dolor dels altres.