L'holograma de Junqueras

Aquesta setmana, ERC va anunciar una conferència d’Oriol Junqueras al Sant Jordi Club de Barcelona. «Soc Oriol Junqueras, fill d’una infermera i d’un professor d’institut, casat amb una gran dona i pare de dos petits, el Lluc i la Joana. Us parlo des d’una cel·la de la presó de Lledoners, a través d’una pluralitat de veus estimades.» Així va començar la conferència virtual de Junqueras, a la presó des del novembre del 2017, a través de la projecció d’un holograma.

Els hologrames són imatges recreades gràcies a una il·lusió òptica coneguda com a 'Pepper’s ghost' (popularitzada pel científic britànic John Henry Pepper al segle XIX) i s’han utilitzat per a la 'reencarnació digital’ d’artistes desapareguts i també per multiplicar la ubiqüitat de personatges públics. No és la primera vegada que un polític utilitza l’holograma en campanya o en comunicació política. El 2017, el candidat de la formació La França Insubmisa a les presidencials franceses, Jean-Luc Mélenchon, va estar en el seu míting final en set llocs alhora, gràcies a aquesta tècnica. I Narendra Modi, primer ministre de l’Índia, ha aconseguit participar, durant la campanya electoral, de forma simultània en un centenar de mítings gràcies a la seva aposta virtual. 

Atributs emocionals

Però l’ús que li dona Junqueras té una cosa molt més profunda que la multiplicitat. Es tracta d’una poderosa idea revestida de molts atributs emocionals. Veiem-ne alguns.

És enginyós. L’ús d’un holograma per a algú que està reclòs a la presó és desafiador i subversiu. Aquesta tècnica permet combatre la reclusió física amb la projecció virtual. S’obren molts escenaris possibles per a la comunicació política. És guanyador per audaç.

És alliberador. Hi ha alguna cosa inquietant –molt trista i dramàtica, evidentment– en aquesta acció. Però, alhora, és portadora d’una bonica, positiva i poderosa metàfora. Junqueras, amb el seu holograma, ens diu: soc llum i ningú pot empresonar les meves idees. «No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la meva ment», va escriure Virginia Woolf. 

És coral. El text escrit a mà per Junqueras és llegit i interpretat pel seu germà Roger (legitimitat) i l’escriptora Empar Moliner (emoció). Impacte assegurat. La idea coral, la fusió del líder amb la veu dels que el llegeixen i propaguen el seu missatge (també hi van participar Najat Driouech, Joan Ignasi Elena, Ernest Maragall i Diana Riba), així com de l’auditori (2.500 persones), és d’una gran efectivitat escènica. No hi ha res més vinculant que llegir a qui no pot fer-ho per absència o retenció. És la lectura de les coses prohibides.    

És esperançador. L’holograma és evanescent, tot i que suggereix una materialització futura, possible, real. És el trànsit del virtual al món real. De l’impossible al possible. És la metàfora perfecta del que se somia, en el terreny personal i en el col·lectiu. Jordi Mercader ho ha expressat molt bé en un article recent: «Un dia acabarà el malson i llavors serà el moment de capitalitzar el seu crèdit polític. Aquesta és la part del programa més senzilla, convertir la seva injusta cel·la en un despatx polític».  

És emocionant. La presència de l’absència, l’esperança de la llibertat, l’emoció del retrobament. Feliu Formosa és autor d’alguns dels millors poemes d’amor de la poesia catalana contemporània. Descriu la possibilitat d’un retrobament amb aquests versos: «perquè vivim pendents / de viure aquest moment / estrany del retrobament, / perquè vivim per ell / i se’ns dona perquè / suportem (entre el verd / d’avets i roures) tota / l’absència que ens espera».

Amor als seus fills i a la seva dona

Notícies relacionades

La impactant 'reaparició' de Junqueras

Sánchez admet el fracàs del seu pla de diàleg amb els independentistes

És inspirador. Junqueras parla de l’amor constantment. De l’amor als seus fills i a la seva dona. De l’amor per sobre de l’odi. De l’amor, fins i tot, caps als adversaris més durs. I, abans que res, de l’amor al país, Catalunya. Alimenta l’amor amb l’esperança del retrobament, de la llibertat personal (i, al·legòricament, de la política). Aquesta és l’aposta. El temps ja no és un adversari imbatible per més dolorosa que sigui la reclusió i la possible condemna. Junqueras juga a mitjà i llarg termini, convençut que el seu futur i el del país poden anar de la mà, amb la mateixa maduració.

L’holograma és una il·lusió òptica (¿també ho és la política?), però –com deia Sophia Chikirou, directora de comunicació de la campanya de Mélenchon– el seu ús no és «un caprici de comunicació, sinó un símbol polític fort». Junqueras és a la presó, però el seu holograma no és un fantasma, ni una il·lusió màgica. Es tracta d’una subtil construcció de narrativa metafòrica, tan trista i tan emocionant alhora. En comunicació política, les formes són fons.