Esport i maquillatge
zentauroepp29751542 new york ny may 20 steve martin visits late show with d190128102619 /
Quan Steve Martin va recollir el premi al millor comediant de l’any, va confessar que, des que el van informar del guardó i malgrat haver-ho intentat amb totes les seves forces, no aconseguia emocionar-se prou per poder plorar. I va afegir que hauria preferit guanyar un Globus d’Or, però que “francament no podia pagar-se’l”. Va ser un moment memorable, un dels molts que ha protagonitzat el genial còmic nord-americà al llarg de la seva ja exitosa carrera com a actor, escriptor, músic, mag i monologuista. Però darrere de la seva afilada llengua hi havia una provocació intel·ligent, desmitificadora i plena de bon humor referida als premis que tant abunden en un sector en què, com l’audiovisual, agraden, es disfruten i es necessiten les passarel·les amb fotògrafs i càmeres davant, molt més que els nens en un parc d’atraccions.
Els premis que tantes passions desperten en la professió cada vegada conciten menys atenció del públic
Però d’acord amb les audiències que recullen any rere any Oscars, Goya, Emmy, Globus d’Or i altres, sembla que els premis que tantes passions desperten en la professió cada vegada conciten menys atenció del públic. Serveixen, això sí, per promocionar els candidats que aspiren a guanyar-los, omplen pàgines d’actualitat, hores d’emissió a les ràdios i a les televisions. I cada director, actor o productor té el seu particular moment de glòria passatgera que ell o ella recordarà per sempre després de regar el seu ego convenientment durant els breus minuts del seu discurs.
Però és estrany l’any en què guardons i distincions de tot tipus coincideixen amb els gustos del públic majoritari, i aquesta distància entre acadèmics i crítics especialitzats amb el sentir general de televidents, oients o assistents a les sales de cine cada any va engrandint-se més i més. I en això resideix la clau per entendre per què els esdeveniments que s’organitzen per triar el millor d’un determinat sector a poc a poc són menys seguits i presos en consideració. El públic és savi i sempre acaba per ignorar qui no compta amb ell.
La part bona de l’esport és que els que més guanyen són per regla general els millors
És clar que hi ha casos, per sort cada vegada més abundants, en què crítica i públic coincideixen; però després ‘Moonlight’ guanya ‘La la land’ malgrat Warren Beatty; ‘La maravillosa Sra. Maisel’ és molt més premiada i considerada que ‘This is us’ (que la revista més seguida del sector va acusar de “pornografia sentimental”), malgrat que setmana rere setmana aconsegueix estar entre els 10 programes més vistos, mentre que la sèrie d’Amazon només és seguida per una exquisida minoria, i Bertín Soborne ven més discos que Coldplay. Cosa d’artistes i del complex univers en què habiten creativitat, autoria i indústria tot alhora i indissolublement en el mateix paquet.
No passa el mateix amb l’esport, on ja se sap que a la llarga (La Lliga) o a la curta (les Copes) sempre les guanyen els millors, malgrat àrbitres que s’equivoquen, el VAR que no els corregeix i les milions d’opinions diferents que cada falta a prop de l’àrea contrària suscita. La part bona de l’esport és que una vegada acabada la competició el guanyador és indiscutible i que els que més guanyen són per regla general els millors. Però en l’esport els seus herois suen, mentre que a les alfombres vermelles es prioritza el maquillatge.
