Trump al laberint sirià

Fa dos anys, Donald Trump va entrar a la Casa Blanca com un elefant a una terrisseria. La seva presidència no està defraudant els seus acòlits, però a l’Orient Mitjà no ha deixat de sembrar tempestes. El 17 de desembre, el president va anunciar la retirada dels dos mil militars nord-americans desplegats a Síria. Ho va fer com a ell li agrada, de manera unilateral i sense consultar-ho amb el Pentàgon ni el Congrés. Dos dies més tard va tuitejar: “Hem derrotat l’Estat Islàmic a Síria, la meva única raó per ser allà”.

Llarga llista de dimissions a l’Administració

La decisió va ser adoptada després d’una breu conversa amb el president turc Erdogan, que es va comprometre a agafar el relleu del combat contra el grup gihadista. La sortida de les tropes va desencadenar una onada de crítiques al si de l’Administració Trump. El secretari de Defensa James Mattis va presentar la seva dimissió irrevocable unint-se a la llarga llista de baixes registrades els últims mesos, entre les quals les del secretari d’Estat Rex Tillerson o el conseller de Seguretat Nacional Michael Flynn, evidenciant que la Casa Blanca camina sense rumb i està dirigida a cop de tuit pel seu extravagant llogater.

També el diplomàtic Brett McGurk, representant presidencial a la coalició internacional contra l’Estat Islàmic, ha presentat la seva dimissió i ha airejat el seu malestar assenyalant que els principals beneficiats de la sortida del país àrab seran precisament els grups gihadistes, que “ompliran el buit deixat per la nostra marxa, regenerant la seva capacitat d’amenaçar els nostres amics d’Europa”. En aquest sentit, és pertinent recordar que no és la primera vegada que es dona per mort un grup terrorista i aquest aconsegueix renéixer de les seves cendres, tal com van fer els romanents d’Al-Qaeda  a Mesopotàmia que van crear l’autoanomenat Estat Islàmic.

La principal víctima de la mesura són les Unitats de Defensa Popular (YPG), precisament les artífexs de la derrota dels seguidors gihadistes. A l’abandonar-les a la seva sort, l’Administració nord-americana sembla considerar aquestes milícies kurdes un soci d’un sol ús, establint un precedent pèssim. No només això, sinó que Turquia pretén aprofitar la situació per llançar una ofensiva sobre elles i crear una zona tap a la línia fronterera, la qual cosa provocarà inevitablement un nou èxode de la població kurda. Davant d’aquesta possibilitat, el president nord-americà, amb la seva habitual incontinència verbal, va tuitejar: “Devastarem Turquia econòmicament si ataquen els kurds”, clavant una nova bufetada a un dels seus principals aliats estratègics a la zona des de la guerra freda.

La jugada de Trump deixa en una clara situació de debilitat les forces kurdes, que tan aviat com sigui possible hauran de seure a negociar amb el règim sirià el futur dels territoris sota el seu control (una quarta part del país). Damasc s’oposa frontalment a una solució a la iraquiana basada en l’establiment d’un Estat federal. A tot estirar estaria disposat a cedir una autonomia limitada que, en cap cas, contemplaria l’existència de milícies armades, ja que el monopoli de l’ús de la violència ha de quedar a mans del règim. En aquest punt coincideix plenament amb Turquia, amb qui podria acostar posicions en el futur. Erdogan podria arribar a utilitzar el seu recolzament als rebels sirians com a moneda de canvi d’un eventual acostament cap a Al Assad.

La retirada apuntala el president Al Assad

Notícies relacionades

Trump abandona els seus aliats a Síria

Twitter era una cerveseria de Múnic

La retirada nord-americana apuntala definitivament el president sirià, que contra tots els pronòstics ha sobreviscut durant vuit anys de guerra devastadora i ja controla dues terceres parts del territori. Fins i tot els arxienemics del règim sirià semblen donar per perduda la batalla. De fet, els Emirats Àrabs Units i Bahrain acaben de reobrir les seves ambaixades a Damasc, un moviment destinat a preparar el terreny perquè l’Aràbia Saudita faci el mateix en els pròxims mesos. La rehabilitació regional d’Assad podria culminar amb la cimera que la Lliga Àrab celebrarà el març a Tunísia.

Així les coses, Rússia té prou motius per cantar victòria, ja que la seva aposta per Assad ha resultat guanyadora. Teòricament també l’Iran es troba en una posició avantatjosa, tot i que les sancions econòmiques estan fent efecte a la seva malmesa economia i cada vegada són més les veus que clamen pels costos de la intervenció a Síria. Els constants atacs israelians contra les bases iranianes a territori sirià afegeixen més pressió sobre Teheran, que de moment no sembla disposat a renunciar a les posicions conquerides amb tant d’esforç al país àrab.