El benestar no és només econòmic

Fa uns dies un amic em va enviar un 'e-mail’ que havia rebut del director d’una empresa de treball social per a persones amb risc d’exclusió, en què es lamentava de l’impacte que esperava de la pujada del salari mínim interprofessional: un augment dels costos de la seva empresa social i, probablement, la pèrdua de nombrosos llocs de treball per a aquest col·lectiu. No vull entrar en la lògica de l’augment del salari mínim, la intenció del qual és, probablement, bona, però els efectes poden no ser-ho, quan tenim en compte el que els economistes denominem els efectes no desitjats a les nostres decisions. Però vaig recordar aquest 'e-mail’ quan vaig llegir, fa pocs dies, la notícia d’una publicació d’Eric Galbraith, professor de l’ICTA de la Universitat Autònoma de Barcelona, i d’un col·lega seu de la McGill University del Canadà, sobre l’impacte dels factors no econòmics en el benestar futur de la societat.

“No és res nou”, vaig pensar al principi: sabem molt bé que els diners no ho són tot. La caiguda de la natalitat té a veure amb els costos més grans de tenir fills, però també amb la reacció social. La conciliació de feina i família té a veure amb la bretxa salarial, però no és un problema només econòmic, i m’atreviria a dir que no és principalment econòmic, ni per a les famílies ni per a les empreses. La solitud de la gent gran, que ha donat lloc a la creació del Ministeri de Soledat al Regne Unit, no és només una qüestió de costos de les residències o de suficiència de les pensions. I així amb molts altres problemes.

Nivell de felicitat

El treball que estic comentant, publicat a la revista 'Nature Communications', mostra que, quan provem d’entendre quins factors influiran en el nostre nivell de felicitat en el futur, les variables econòmiques, com el producte interior brut o l’esperança de vida, resulten ser molt menys rellevants que les no econòmiques, com la llibertat (o millor, les llibertats, que són diverses), la corrupció (¿què podem esperar dels nostres líders polítics?), la generositat, el recolzament social o la justícia, és a dir, sobre la percepció que les persones tenim d’aquestes variables. I fins i tot els afectes, que no depenen del nivell de vida dels que ens els mostren, però que tan feliços ens fan.

 “Bé”, em diu el lector, “però al final cal menjar cada dia: els diners són el que mana”. Potser sí, quan un no sap si podrà menjar alguna cosa en els pròxims dies, per a la nostra societat és ja en un altre nivell. Quan jo vaig començar a estudiar economia, em van dir que els diners ho compraven tot, o sigui, que tot es podia mesurar en diners. Em sembla que vaig tardar poc a adonar-me que no és veritat. I, sens dubte, els diners no poden comprar el que més necessitem.  

El treball que estic comentant, ple de detalls tècnics, convida a una reflexió sobre l’orientació de les nostres polítiques. “Els nostres resultats, diuen els autors, mostren que els grans beneficis que podem experimentar en les pròximes dècades, així com els errors més perillosos que hem d’evitar, estan en l’àmbit del teixit social. Si posem la nostra atenció en la renda, el nostre enfocament és massa estret, i perdem la majoria dels efectes que poden tenir lloc en el benestar humà. És millor donar prioritat a les finalitats explícitament socials en l’ús dels recursos escassos”.

Notícies relacionades

Les mesures laborals que surten del Consell de Ministres de Barcelona

Una perillosa escalada en espera de Trump

O sigui que és bo que els nostres polítics es preocupin pels nostres salaris, pels lloguers de les vivendes i pel cost de les escoles. Però sense fer atenció només a les seves dimensions econòmiques. Qui acompanya els nostres avis al metge, qui rep els nens quan surten de l’escola, on podem trobar-nos amb els veïns, fora dels ascensors sense encant dels nostres blocs de pisos... Tot això forma part del nostre benestar.

Escoltar els ciutadans

Clar que no podem esperar que els nostres polítics s’encarreguin de tot això –millor encara: millor que ells no se n’ocupin—. Les polítiques socials cal fer-les amb els ciutadans, escoltant-los a ells, fent-los intervenir en la seva elaboració i posada en pràctica. El finançament serà, sovint, públic, perquè fa falta el poder coactiu de l’Estat per recollir els fons. Però no fa falta que la gestió sigui pública: el tàndem públic-privat hi té molt a dir. I també sobre el finançament: hi ha molts ajuts privats que podrien introduir un sentit més humà en les nostres polítiques socials. I no és qüestió de beneficència o de caritat, sinó de responsabilitat. I, tal com mostra el treball que comento, d’eficiència.