L'abat

Tot just 100 quilòmetres separen Constantí de l’abadia de Montserrat. El primer és un petit poble de Tarragona, la segona és el símbol de la Catalunya catòlica, cita de pelegrins i turistes. En aparença, tenen molt poc en comú. Però això és, precisament, el que els uneix: l’aparença.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Una aparença de robes negres, paraules sagrades i culpa silenciada. De por, dolor i infàncies robades. Si el ‘cas Maristes’ ens va esglaiar i ens va indignar, ara comprovem el que ja sabíem, tan sols era un compte del sinistre rosari de la pederàstia a l’Església. Tots els casos marcats per un mateix patró: els agressors no van ser mai jutjats ni condemnats, la institució va encobrir el crim i la societat no exigeix, de forma contundent, una reparació. ¿Com és possible, si no, que les escoles que sistemàticament van ocultar els abusos continuïn rebent subvenció pública? ¿És acceptable que l’actual abat de Montserrat, coneixedor i silenciador, encara no hagi dimitit del seu càrrec?

De vegades, les víctimes van ser escoltades i defensades per les seves famílies. D’altres, van ser convertides en culpables i se’ls va exigir silenci. La fe o la por eren més fortes que l’amor. Gens diferent al que ha passat en tants processos de la història. La servitud a la ideologia: Rei, déu, bandera o partit. Abraçada quan ens ajuda a definir-nos i a identificar-nos com a grup, opressió quan passa per sobre del benestar de les persones.