Silencis

Acostumo a traginar sempre alguna idea, alguna sensació al cap de la lectura que tinc entre mans i l’altre dia era l’entrevista a Pablo d’Ors que li havia fet Maria Coll per a l’últim número de la revista “Valors”. El teòleg madrileny fa temps que reivindica el paper del silenci i la meditació, un silenci conscient, com una manera de ser en el món, igualment conscient. Diu d’Ors en aquesta entrevista “Hem de reduir i, si és possible aplacar, l’afany intervencionista que generalment tots tenim i que impedeix que la realitat expressi el que és i no com ens agradaria que fos.” Això no vol dir, evidentment, que no pugui o calgui ser transformada sinó que primer cal mirar, escoltar. “Paraula i silenci són dues cares de la mateixa moneda: el secret de la paraula és el silenci i el secret del silenci és la paraula”, perquè tan interpretables són els silencis com les paraules. Afegeixo jo que en el silenci hi ha el primer estadi de la comunió, de la comunicació interpersonal. Diu també d’Ors: “Jo no puc dir que callo millor que tu. Per tant, si tenim en compte que, com a mínim d’entrada, l’ego no té cabuda en el silenci, aquest és un bon punt de partida.”

I així vaig arribar al CCCB per a la projecció i posterior debat d’”El sopar”, la pel·lícula de Pere Portabella de 1974 que filma la conversa entre cinc expresos polítics del franquisme sobre la seva experiència a la presó i l’impacte un cop fora. El cinema de Portabella interpel·la l’espectador i les circumstàncies actuals ens fan especialment sensibles a parlar de presos polítics. El que no podia imaginar és que m’impressionarien precisament més els silencis que les paraules. El silenci a la pel·lícula és dens, ple de significat tot i que precisament es tracti de la filmació d’una conversa. Només els sorolls de la quotidianitat d’un sopar ens retornen a la realitat per la seva familiaritat però els silencis expressen dolor, ràbia, desconcert, respecte. Especialment impressionant és el del final, després de la intervenció contundent de Lola Ferreria, l’única dona de la taula, sobre la discriminació afegida que pateixen les dones. Portabella explica que va dir al seu operador que seguís gravant, que no tallés fins que fossin els expresos els que amb un gest ho decidissin. Tallar aquell silenci hagués estat tant com tallar una frase a mig pronunciar. El silenci del moderador per afavorir que els participants del col·loqui es formulessin preguntes entre ells també formà part del debat. Com el silenci a la taula abans de respondre una pregunta del públic que no acabes de saber en quin sentit es planteja. Els silencis formen part de les converses, dels problemes i de les solucions.

Pocs mesos després va rodar una conversa amb Oriol Arau, l’advocat de Puig Antich, i els silencis, el que no es diu, torna a ser el més impactant. Arau llegeix la fitxa del cas amb precisió cronològica. Explicava Portabella que expressament havia volgut fer-ho així, sense recórrer a una apel·lació expressa de les emocions per deixar espai a que l’hi posessin els espectadors. Aquesta escena va ser afegida amb posterioritat a la pel·lícula. Com també el retorn del cineasta a la masia de Castellar del Vallès on es va fer el rodatge. Tornen els silencis. Els dels membres de l’equip, per exemple. Portabella diu que ni ell mateix sap detalls de com van arribar cada un dels convidats, que la ignorància era l’únic que els podia salvar si algun d’ells queia a mans de la policia. “Nosaltres hem de fer silencis que s’han d’omplir”. Quina metàfora més bonica contra la pornografia sentimental barata. És una idea que ja li havia llegit a l’entrevista que li va fer Josep M. Muñoz per a L’Avenç l’any 2008: “L’espectador se situa i ocupa l’espai entre els plecs que li ofereix el relat per donar sortida a un allau de sentiments i emocions contradictòries, des del marc de la seva pròpia experiència i exigències”. De fet, no va ser fins molts anys després que Pere Portabella revelava que el rodatge es va produir el mateix dia de l’execució de Puig Antich, el 2 de març. Quin un, aquest silenci! El silenci de la sala en acabar la projecció n’és potser l’última addenda, igual que ho són la música no escrita entre les notes o la màgia, sovint poc respectada, dels cinc segons abans que el director no abaixi els braços i comencin els aplaudiments, les paraules. El silenci no és absència de paraules i encara menys de missatge. I no és el mateix callar que silenciar, que és el gran càstig que pretén la presó.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

[if !supportLineBreakNewLine]

[endif]