Art i carcellers

M’assabento, per l’article que Eva Piquer publica a l’'Ara', que el novel·lista kenià Ngugi wa Thiong'o va escriure a la presó en trossos de paper de vàter. Ell mateix havia llegit que el ghanès Kwame Nkrumah havia fet el mateix i no s’ho creia. Però ho va poder experimentar en la pròpia pell de qui, com ell, vivia engarjolat i amb la necessitat absoluta, radical, d’explicar aquell captiveri injust. Qualsevol cosa és bo, qualsevol recurs. De dia, escrivia en els marges dels llibres que tenia a l’abast i, de nit, passava en net aquelles notes en els fragments del fràgil paper que no estava pensat per a la noblesa de l’escriptura, sinó per a satisfer una necessitat ineludible d’higiene. La necessitat, la pulsió de l’escriptura, no hi entenen de suports exquisits. És el mateix que devia pensar Zoran Music quan dibuixava esbossos de Dachau d’amagat dels nazis. Anys després, aquells apunts es van convertir en la colpidora sèrie 'No som els últims’, amb aquella impressionant estiba de cadàvers, pintats com si fossin muntanyes de desolació.

L’escriptor kurd iranià Behrouz Boochani, refugiat i confinat amb vilesa per Austràlia a l’illa de Manus, a Papua Nova Guinea, ha repetit la història. Aquesta vegada, però, ha escrit una novel·la amb missatges de Whatsapp. A poc a poc, els va enviar a l’exterior i va aconseguir que es publiquessin. Ha guanyat el premi al millor llibre de l’any. L’art contra els carcellers.