Davant dels abusos sexuals a menors, no s'ha de mirar cap a una altra banda

Els abusos i les agressions sexuals sobre els nens, adolescents i discapacitats, no són una epidèmia, però tampoc són un succés excepcional. La seva freqüència encara és elevada tot i que la tendència és a la baixa. Potser és no és la imatge que tenim. Al contrari. Aquests delictes succeeixen allà on són els nens: en les famílies, les escoles, els llocs de lleure, els centres esportius, les institucions que acullen menors, etcètera i, per tant, en tots aquests contextos és necessària una prevenció propositiva per eliminar aquest tipus de violència. Legalment la gran majoria d’aquestes conductes són qualificades com delictes i es condemnen amb penes de reclusió i altres de similars. Tots els operadors socials, jurídics i sanitaris que s’enfronten amb aquesta realitat saben que la prevenció és la millor, potser l’única, manera d’evitar víctimes i, per tant, les conseqüències nocives que produeixen aquests comportaments. Aquest problema no és nou, però avui està més ben visualitzat que fa només 30 anys.

Les societats modernes han assumit la defensa dels drets de les persones i els abusos sexuals són causes evitables de la vulneració d’aquests drets. En general, podem dir que les autoritats han assumit l’exigència d’una intervenció eficaç per delimitar aquest problema. Actualment el Govern està tramitant una nova llei per protegir els menors de les violències que els afecten específicament com a grup. Aquesta llei s’unirà a moltes altres que tenen una mateixa finalitat, la protecció dels nens.

Però entre les lleis, els reglaments, les normes i el dia a dia de les persones hi ha molta distància. Els responsables, o molts d’ells, de gestionar els entorns en què s’atén els nens no tenen ni la preparació ni la disposició específica que requereix la prevenció de la violència sexual contra els menors. I aquestes dues condicions, juntament amb els recursos adequats, són essencials per dur a terme una bona prevenció. No és estrany que els responsables de l’Església, de les escoles o de les federacions esportives –per esmentar els llocs on succeeixen i descobreixen aquests actes– no hagin tingut l’eficàcia d’intervenir d’una manera directa en casos en què després s’ha vist amb claredat que hauria sigut imprescindible denunciar-ho. Fets que, si es van conèixer, es van valorar com una cosa poc transcendent, un rumor o una acusació infundada i poc creïble.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El públic en general pensa que els agressors sexuals són persones vicioses, afectades per greus malalties psicològiques o que viuen en situacions d’intensa exclusió social. I això no és sempre així. Nombrosos delinqüents sexuals que abusen de menors són el que podríem anomenar “pedòfils integrats” o “pedòfils socialment d’èxit”, és a dir, persones que aparentment estan socialment adaptades, tenen una bona imatge i fins i tot són reconeguts en el seu entorn professional.

Avui els responsables de les entitats que gestionen alguna faceta del desenvolupament infantil són conscients que aquesta realitat existeix, però a més han de saber que es pot detectar i s’ha d’intervenir. No és eficaç cap altra actitud. La consciència de la realitat d’aquest problema és el primer pas per actuar en la prevenció d’aquests delictes. Per descomptat que a aquesta disposició cal afegir-hi una decidida intervenció dels agents governamentals i d’altres actors comunitaris, per facilitar recursos i formació. No s’ha de mirar cap a una altra banda.