El 'contraprocés'

Per molt que ho intentem i consti que jo procuro fer-ho diàriament, resulta impossible eludir la ciclogènesi explosiva en què s’ha convertit la política espanyola. L’estrepitós descarrilament de la proposta de col·locar un relator a les negociacions sobre Catalunya és de moment l’últim capítol. Però jo, arran d’això de la ciclogènesi explosiva, volia referir-me a la manifestació de diumenge a Madrid contra Pedro Sánchez com una gran tempesta, perquè hi haurà llamps i trons a tot arreu, i igual que ara es posa nom a les borrasques, crec que podríem batejar aquesta convocatòria amb un nom molt significatiu: ‘contraprocés’. El ‘contraprocés’, per si hi havia cap dubte, ja és una realitat a Espanya. ¿Volen un detall molt curiós? Des del 2014, a totes les manifestacions independentistes a Catalunya, el lema ha sigut: ‘Omplir els carrers per omplir les urnes’, ‘Omplim els carrers per omplir les urnes’.

L’article que aquest divendres escriu Pablo Casado al diari ‘El Mundo’ es titula: “A omplir les places per omplir les urnes”. Algú dirà: ¿casualitat? No. El nacionalisme espanyol, que existeix i és transversal, i que és un sentiment tan legítim com qualsevol altre, està copiant pas per pas l’estratègia del ‘procés’. Banderas als balcons, crides emocionals, apel·lacions a la pàtria comuna, manifestacions al carrer, mobilitzacions generals i al que hi no combregui: “traïdor, antipatriota, felló...”.Exactament el mateix que ha fet aquests anys l’independentisme a Catalunya; només amb algun matís lingüístic: a Catalunya al traïdor, a l’antipatriota se l’anomena també botifler.

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

Però, ¡compte, molt important!, aquest ‘contraprocés’ inclou un espai enorme. Toni Martínez ho descriu de meravella al ‘Huffington Post’: “Aquest relat –diu– no és de Vox, ni del PP, ni de Rivera, ni de la vella guàrdia del PSOE, ni dels espanyolistes de Podem, ni dels barons socialistes, ni del Rei, ni dels poders de l’Estat, ni dels mitjans de comunicació, ni dels taxistes, ni de les converses de bar. No és de ningú i és de tothom”. Perquè aquest relat sorgeix del fet que la Constitució del 78 es va redactar en un moment en què cridar “Espanya” feia vergonya perquè s’associava amb el franquisme. Va quedar per tant una Espanya acomplexada. I era, al contrari, un moment de simpatia cap als nacionalismes perifèrics i progressistes.

Però alguns d’aquests nacionalismes s’han passat set pobles, cal escarmentar els responsables d’aquesta deslleialtat i torna a repartir les cartes del 78. Aquest seria una mica el resum i estic convençut que aquest discurs, aquesta idea –amb tots els matisos que es vulgui– la subscriuen a la dreta, l’esquerra, pel centre i de nord a sud i d’est a oest d’Espanya. Però hi ha alguna cosa més, i jo ho vull dir: de la mateixa manera que a la deriva sobiranista catalana hi va haver massa gent, massa temps, que va callar per por del discurs hegemònic de la independència, ara em sembla clamorosa també la falta de rèplica, o d’alternativa a aquest tsunami, que pot acabar no amb la independència sinó amb menys autogovern. Resumint: ‘procés’ i ‘contraprocés’. Als que ens agafi al mig –que som uns quants– que Déu ens agafi confessats.