Que cadascú carregui el seu mort

Les cartes ja són de cara amunt. El Govern de Pedro Sánchez ha perimetrat els límits del diàleg possible amb la Generalitat: ‘sí’ a més autogovern per a Catalunya, ‘no’ a un referèndum d’autodeterminació. El que no ha evitat que una fotesa, la figura d’un relator que prengui nota de les reunions entre partits, desencadeniun terratrèmol politicomediàtic, tant fora com dins del PSOEPSOE.

Les dretes s’han descarat i bandera en mà marxen aquest diumenge al costat d’ultres de tot pelatge, des de Vox fins a la Falange, per demostrar que l’injuriat règim del 78 sí que és reversible, però amb esperit reaccionari. L’‘¡A por ellos!’ pren les places abans d’assaltar el poder.

Al Congrés, els grups independentistes tindran a la mà retirar els seus vetos alsPressupostos, i facilitar una pròrroga de la legislatura i l’escenari de diàleg que tant reclamaven, o votar al costat del PP i Ciutadans, llançant a l’aire la moneda de l’avançament electoral. Al cap, el sobiranisme decideix aquest dimecres quin govern vol que administri la futura sentència del Tribunal Suprem contra els líders del procés.

Notícies relacionades

Sánchez utilitza la manifestació de les dretes per intentar recosir el PSOE

Manifestació a Madrid contra Pedro Sánchez | Directe

Sobre la taula de Sánchez, el ‘superdiumenge’ electoral del 26 del maig–legislatives, europees, autonòmiques i locals–, veritable trenca aigües històric enmig de la crisi territorial més gran en 40 anys de democràcia. Si s’imposa el trident andalús, regressió del procés autonòmic, abolició de les institucions catalanes i cèrcol legal a l’independentisme. Si opera el vot útil de l’esquerra i les dretes no sumen, un acord PSOE-Cs que desbarataria tota esperança d’explorar una sortida negociada al conflicte català. Qualsevol escenari imaginable és pitjor per a l’independentisme que la conjuntura present, en què els seus escons a Madrid són determinants.

Resposta simètrica

El simplisme populista i l’apropiació indeguda del catalanisme i de l’espai públic –'Els carrers seran sempre nostres’– han trobat simètrica resposta en un nacionalisme espanyol abans amagat, però sempre convençut que les avingudes i Espanya sencera eren de la seva propietat. Ara, que cadascú carregui el seu mort.