Les vergonyes de l'Església

L’Església catòlica, la mateixa que ens dictava per fer la comunió, la mateixa que és en centres educatius, la mateixa que crea tones de culpa en el seu discurs, que dicta el pecat i que atorga el perdó, és la queacumula centenars de pecats ocults durant anys. El seu estament va escombrar l’escenari d’aquells horrors i crims i els va ocultar sota l’alfombra.

Amb el pas del temps, tenim sobre la taula dues de les gransvergonyesde l’Església. Els nadons robats del franquisme i els casos de pederàstia són dos exemples màxims de vulneració dels drets humans dins de la institució. Encara s’exposin els seus culpables i es repari part de la dignitat de les seves víctimes, res podrà curar l’immens trauma i horror que aquests actes han suposat en centenars de persones. I això que no arribarem a saber mai la dimensió de la realitat, bé per desconeixement o per por. No és fàcil enfrontar-se a un estament sagrat en un país que, per molt que digui a la seva Constitució que és aconfessional, té la bona consideració de les institucions i la societat.

30.000 nens arrabassats a les seves mares

En el cas dels nadons robats, iniciat en el franquisme, es calcula que uns 30.000 nens van ser arrabassats a les seves mares, la majoria republicanes, presidiàries o mares solteres. Però allò també va passar en democràcia. En una denúncia, vam conèixer que el 1981, Purificación Betegón va perdre les seves bessones a la clínica Santa Cristina de Madrid. Teresa Gallardo, metge resident que va atendre en el part, va concretar l’existència d’un “protocol” especial per atendre les embarassades que enviava la monja María Gómez Valbuena. Les marcaven amb un “pacient sor María’” i se’ls posava una anestèsia perquè la mare no sentís plorar la criatura. Quan despertaven, els comunicaven que els nadons havien mort. Així, es tancava la missió, amb el dolor d’una mare d’haver perdut uns fills i l’horror d’un menor que no coneixeria mai la seva veritable mare. Una desaparició forçosa que durant anys ningú reconeixia, i en què l’Església entregava aquests menors a famílies “de bé”.  Aquella religiosa, de 87 anys, va ser citada a declarar com a imputada, però no va acudir al jutjat i va morir quatre dies després. Només un dels casos denunciats, el d’Inés Madrigal, criatura robada peldoctor Vela, va arribar a la justícia. El 99% dels casos estan arxivats. Un llibre de l’antropòlogaNeus Roigdetallava com aquesta trama es va estendre fins a 1996 i com aquells diners que rebien després del robatori es feien passar per donacions o almoines. Tot, en nom de Déu.

Abusos sexuals a menors

A aquests casos espantosos, se’ls uneix un altre d’igual envergadura impossible de quantificar: els abusos sexuals a menors dins de l’Església. Durant temps aquests menors van relatar autèntics espants viscuts, testimonis anul·lats davant la bona imatge de la institució.

Les últimes víctimes conegudes són les del monestir de Montserrat (Barcelona) i assenyalen el monjo Andreu Soler, mort fa 11 anys. No és només un petit cas. Un informe sobre abusos sexuals apunta que hi ha unes 100.000 víctimes de cures i religiosos al món. Ha sigut sistemàtic. La resposta va ser silenciar, traslladar els seus responsables a altres esglésies o enviar-los ben lluny, a missions. Es diu que el Vaticà ara, amb el papa Francesc, camina molest per l’escàs interès de la Comissió creada per la Conferència Episcopal i considera que ha sigut un rentat d’imatge.

Notícies relacionades

Els nens robats entren en el Congrés

Final del silenci a Constantí: mossèn Llagostera va abusar de nens durant dècades

El Govern ha sol·licitat a la fiscalia informació sobre els casos oberts de pederàstia a l’Església, tot i que el que es rebi mai serà el gruix d’aquests delictes. La majoria no van arribar a la justícia civil, sinó que s’instrueixen en processos eclesiàstics. És a dir, bisbes i superiors religiosos s’han encarregat de jutjar, dictar indemnitzacions o d’encobrir, en la majoria dels casos. Tot queda a casa.

En els dos casos, les víctimes són les úniques amb prou dignitat per parlar i gràcies a elles s’ha aixecat l’alfombra que acumula centenars de vergonyes. Perquè n’hi ha moltes altres, com la complicitat amb règims autoritaris o el paper clau i central que va tenir en tot el desenvolupament del franquisme. Només amb aquestes dues situacions que recullo aquí, l’Església hauria de demanar perdó tota la seva vida. I jo, que estic mancat de fe, només demano que si de veritat existís un judici final, aquests responsables hagin viscut allà un mínim de la por esfereïdora que van arribar a sentir les seves víctimes. Jo crec que no existeix però, almenys, utilitzaré com a consol que hi pugui haver una mica de justícia divina.