Les polítiques d'identitat de la dreta nacionalista

Mentre que és una característica de la dreta promoure polítiques d’identitat, l’esquerra hauria de buscar el que uneix la gent i no el que la separa. Quan la dreta impulsa polítiques d’identitat grupal està impulsant el ressentiment, especialment entre la gent més senzilla. La intolerància de la dreta nacionalista ha anat creixent progressivament des de la victòria de Jordi Pujol en les eleccions de 1980, i és probablement aquesta intolerància, que cada vegada és més acusada, la que ha permès la irrupció de Ciutadans. Sense la intolerància de la dreta nacionalista no tindríem Ciutadans, una formació de dretes que va aparèixer com a reacció als abusos del nacionalisme de dretes.

Eltriomf més gran de CDC va ser la creaciód’un sistema educatiu a la mesura del nacionalisme, que va penetrar a totes les escoles de la comunitat, i que fins i tot es va infiltrar amb un èxit notable en els corrents polítics d’esquerra. El resultat d’aquesta infiltració s’ha fet més visible amb el transcurs del temps, fins a arribar a la seva màxima expressió. Les seves implicacions han sigut nefastes per a la convivència: les famílies s’han partit per la meitat, tot i que això no ha importat a la dreta, que a més està molt satisfeta d’haver transmès el seu ressentiment nacionalista a l’esquerra.

Societat dividida

Un estudi fet als Estats Units després de la victòria de Donald Trump ha mostrat que simplement amb el fet de remarcar que hi ha el perill que els blancs es converteixin en minoria se suscita una reacció en defensa de la identitat grupal dels blancs i se’ls impulsa a enfrontar-se als no blancs. Exactament això és el que ha passat a Catalunya. L’estudi també revela que, com menys educats són els blancs, més propensos són al sectarisme. Aquesta circumstància l’aprofiten els dirigents sectaris en el seu discurs, incendiant amb por la suposada amenaça que planeja sobre la població blanca dels Estats Units. Això també ha passat aquí.

A Catalunya, encara que la confrontació nacionalista - no nacionalista és vella, en els últims anys ha dividit la societat en dos com mai abans havia passat. La dreta nacionalista ha creat estereotips negatius i demonitzacions en els seus rivals, i aquests, inclòs Ciutadans, han reaccionat creant estereotips i demonitzacions semblants entre els nacionalistes. A això s’hi afegeix que quan el compromís polític dels individus és més gran, més gran és el seu ressentiment.

Racionalisme absent

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’objectiu dels nacionalistes és guanyar el referèndumo, en el seu defecte, guanyar les eleccions que els permetin aplicar el sectarisme a tota la societat, i per fer-ho utilitzen l’arma de la por, de l’“amenaça” en què es troba el poble, el poble blanc als Estats Units o el poble català aquí. Fan que els seus seguidors s’inflamin amb himnes patriòtics, denunciant com pateix el poble a causa de la injustícia i la persecució, recorrent a la política de la identitat que remarca les diferències i amb la qual han aconseguit atraure l’esquerra, una esquerra distreta i aliena als principis de l’esquerra, que no emfatitza valors i interessos comuns de la societat, com hauria de fer l’esquerra. S’ha arribat a una situació en què l’esquerra aplaudeix les diferències que assenyala la dreta permetent l’emergència continuada d’esperpents. S’ha arribat a un punt en què l’esquerra és fins i tot més intolerant que la dreta en matèries nacionalistes, tant en actituds com en comportaments.

Els ideòlegs nacionalistes que diàriament fan córrer rius de tinta saben que sentir-se “amenaçat” polaritza la parròquia, per això posen la ploma a treballar en aquesta línia sense parar. Denuncien com de dolents són els altres, i cada vegada que els altres critiquen el nacionalisme o els seus caps visibles, els nacionalistes s’enroquen més en les seves posicions. Paral·lelament, s’ignora la corrupció, les autèntiques diferències polítiques o qualsevol altre assumpte substancial. En aquesta situació, els moderats es desmobilitzen i els seguidors de radicals es fan més forts. El racionalisme que hauria d’aplicar l’esquerra simplement desapareix; és absent. Els conflictes no només no es prevenen, sinó que es fomenten des de la dreta i per reflex també des de l’esquerra. Aquesta és la situació de les polítiques d’identitat en què ens trobem i a les quals no es veu sortida, ja que tot indica que les actituds s’aniran radicalitzant en el futur més pròxim.