La xacra del masclisme
La urgència de transformar la masculinitat
El pes del patriarcat no permet incorporar en l'educació dels homes capacitats com l'empatia, el diàleg, el respecte o l'autocrítica
fcasals46951129 opinion ilustracion de leonard beard190213174541
Començar l’any amb un allau de crims masclistes i d’agressions sexuals a Estat espanyol ens porta, una vegada més, a ratificar la necessitat de plantejar-nos –molt més seriosament del que ho hem fet fins ara– la necessitat d’una transformació social profunda. Més enllà del compliment de les lleis que, òbviament, és imprescindible. Malauradament, aquestes noves xifres de dones assassinades i agredides ens ratifica en què les propostes de la ultradreta populista d’eliminar el concepte "violències masclistes" i les lleis que les aborden estan, indubtablement, fora de lloc.
No canviarem la situació només amb lleis; fa falta modificar pràctiques diàries i iniciar un nou paradigma educatiu global
Tanmateix, les violències masclistes extremes són la punta de l’iceberg. Aquestes violències són fruit de la construcció hegemònica de la masculinitat que s’ha anat perpetuant i mantenint al llarg dels segles. Aquesta masculinitat en la que seguim educant als nostres fills varons dins de les famílies, a través dels mitjans de comunicació, en la cultura, en el grup d’iguals, l’àmbit laboral i –per què no dir-ho– en part també a l’escola, que porta a danys socials i personals que van més enllà de les dones. Cal parlar de com aquesta societat "construeix i ha construït" homes. La masculinitat hegemònica no ha dotat els homes, al llarg de la seva història, d’altres eines per resoldre conflictes ni per conèixer i respondre a les emocions que no siguin la violència, l’agressivitat i la confrontació. Malgrat que com a espècie humana sabem que l’empatia, la capacitat de diàleg, el respecte, la identificació de les pròpies debilitats i mancances, l’autocrítica, etc., són capacitats imprescindibles per desenvolupar un món millor, el pes del patriarcat no permet incorporar-les massivament en l’educació dels homes. El reflex d’aquesta situació el trobem en situacions tan dispars com la mort d’un nadó presumptament a mans del seu pare (cert que hi ha dones que agredeixen els seus fills i filles, però el percentatge és ínfim en relació amb els homes), el possible enfonsament d’un partit polític necessari a l’escena política per un conflicte de lideratges masculins i masclistes o l’abordatge bèl·lic de la crisi a Veneçuela –com tantes altres arreu del món–. ¿Són qüestions que no tenen res a veure? No, però totes tenen aquest element comú: les limitacions dels homes que han incorporat la masculinitat tradicional com un vestit fet a mida que no es poden treure per por a quedar-se despullats.
Insisteixo, aquesta situació no la canviarem només amb lleis. Urgeix canviar pràctiques diàries i iniciar un nou paradigma educatiu global. No parlo només de les instàncies oficialment educadores; parlo de tots els espais que permetin ampliar les possibilitats, el repertori conductual i mental que la "cotilla" del gènere els imposa també als homes. Això no va de la guerra contra els homes, sinó de la guerra contra la construcció que hem fet i seguim fent del que és ser home. És urgent aquest canvi. Aquesta masculinitat sega vides i sega futurs.
