Malaltia social
Morbo
Ni tan sols l'empatia explica la necessitat de recrear-se amb el dolor dels altres, perquè si n'hi hagués, entendríem que el que és considerat i decent és apartar-se'n i deixar la gent en pau
julen
Fa unes setmanes estava asseguda en un cafè del meu barri. A la taula del costat, un grup de dones a la setantena. Una d’elles explicava que al centre que va al matí, cansada que sempre es parlés només de malalties i drames, va proposar que, cada vegada que algú ho fes, hagués de pagar 50 cèntims i canviar de tema. “Vam durar dues setmanes”.
Ara que la història del petit que va caure en un pou comença a difuminar-se i, mentre els carronyaires de la morbositat mediàtica esperen impacients a la casella de sortida que es produeixi la pròxima desgràcia, tocarà tornar a parlar de les nostres pròpies dissorts. Segurament serà el tema tan suat de les malalties. A mi em desagrada, tot i que, quan noto la necessitat de l’interlocutor per explicar la seva malaltia, procuro escoltar les descripcions dels símptomes i els tractaments fins al límit que tolera la meva aprensió. Sempre amb certa perplexitat per la insistència a fer-ho.
Una malaltia greu que socialment patim és el morbo. Pel que sembla, des del punt de vista de l’evolució de l’espècie, també té a veure ambl’instint de supervivència, perquè amb això aprenem i ens advertim nosaltres mateixos sobre els riscos de l’entorn. Els psicòlegs diuen que la necessitat d’observar les desgràcies alienes és humana, que deriva de la necessitat de controlar allò que ens fa por i que també és important perquè ens tranquil·litza constatar que això no ens ha passat a nosaltres. Pot ser que fins i tot hi hagi alguna cosad’empatia pel que li ha passat a algú altre, però això, des del meu punt de vista, no explica la necessitat de recrear-se amb la contemplació del dolor dels altres. Perquè, si de veritat fos empatia, sentiríem rebuig davant d’aquesta sobreexplotació del dolor, i entendríem que en aquells moments el que és considerat i decent és apartar-se’n i deixar la gent en pau. En canvi, hem deixat les víctimes soles. Soles davant la nostra curiositat malsana, malaltissa. Soles també ara, mentre les anem oblidant.
