Efecte crida

¿I si no haguéssim sentit l’impuls de voler canviar el món? ¿I si la nostra enèrgica joventut hagués estat domesticada? ¿I si els veïns i veïnes –de fet els antics habitants– no ens haguessin donat recolzament com ens ha recolzat tota la societat? ¿I si no haguéssim llegit textos sobre la importància de revaloritzar el món rural,l’agricultura  i la sobirania alimentària? ¿I si no ens haguéssim emocionat amb l’acte respectuós d’enterrar una llavor? ¿I si la vida en comunitat no hagués despertat en nosaltres ànsies i desitjos? ¿Què hauria passat si no haguéssim cregut en la solidaritat, l’autogestió, l’autonomia i l’autosuficiència?

Si aquestes sis persones haguessin fet cas omís als seus valors i sentiments, a purs instints recoberts de lògica i de raó, el petit poble de Fraguas, enclavat al centre de l’abandonament rural de Guadalajara, no hauria vist el pausat renéixer manual d’algunes de totes aquelles cases que l’autoritat franquista competent va manar destruir per reconvertir en zones d’entrenament militar. Si aquestes sis persones haguessin amputat el coratge dels seus braços, les hortes de Fraguas continuarien infèrtils sense produir aliments sans. Si aquestes sis persones no haguessin dedicat completament les seves vides des del 2013 a la reconstrucció d’un poble expropiat i abandonat, Fraguas no seria com és ara un espai que, inspirat en el passat, és garantia de sostenibilitat i futur. No hauria sigut un projecte viable i real.

Espais buidats del món rural

I això és el que a les administracions els ha generat por, com reconeix la sentència, por de l’“efecte crida”. Por a què la joventut vulgui tornar als petits pobles a organitzar la seva vida al marge del consumisme que tants impostos genera; por de perdre territori que a les seves mans és font d’especulació, por de perdre tall quan qualsevol de tots aquests espais buidats del món rural s’ompli amb una macrogranja de porcs, amb una pista de ral·lis o un abocador per als residus urbans.

Per això, si aquestes sis persones no haguessin obrat tan meravellosament, recreant un punt d’esperança, no haurien sigut condemnades, cada una d’elles a un any i nou mesos de presó per delictes contra l’“ordenació” del territori, ni a pagar una multa col·lectiva de 16.000 euros per fer front a les obres de demolició de les cases i magatzems que amb el seu esforç han reconstruït. Perquè per a l’Administració i la classe política que ens governa, el lògic és tornar a deixar el paisatge amb cases podrint-se com cadàvers, amb runes bloquejant els camins, amb pobles sense ànimes, amb camps erms.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I encara més, estic segur que Aurora, Jaime, Lalo, i companyia es pregunten: "¿Què hauria passat si haguéssim acceptat pagar la multa?" I saben molt bé el que hagués passat: que l’impagament de la multa no s’hagués convertit en dies de presó que afegits als de la sentència no haguessin arribat a la xifra de dos anys i tres mesos per entrar a la presó que, ara, els espera.

Però tot això ha passat. I la dignitat de Fraguas continua dempeus.