El judici televisat

L’impacte que va tenir la CNN a nivell mundial alsanys 90 la va situar com a font de referència informativa inqüestionable. Oferia notícies en temps real, 24 hores al dia, tots els dies de l’any.

Podíem estar connectats amb l’actualitat constantment, en qualsevol moment i des de qualsevol lloc. La cadena marcava una època, també a Espanya, amb el seu famós: «Está pasando, lo estás viendo», el més semblant llavors al consum informatiu actual a la xarxa.

Avui, milions de persones, no només a Espanya, sinó a tot el món, es podenconnectar via internet(i en algunes televisions) per veure eljudici al procési poden seguir i comentar, també en xarxes, el que passa. Animar o vilipendiar els acusats. Criticar o recolzar els advocats. Tot en directe. Tot des de qualsevol lloc on siguin, fins i tot si ho veuen des del palmell, através del telèfon mòbil.

La realització té una cosa inquietant

Lapantallització de la nostra vida, la subordinació del relat a lacultura del videoclip, l’oferta multicanal i multiformat de continguts fan del’audiovisualel fet més consistent en la interpretació de la realitat. Si no és imatge, potser no existeix. I aquesta pantallització va de la televisió al mòbil. En la societat actual, la televisió torna a ser social. De les persones que veuen un programa de televisió, el 60% va, alhora, a una altra pantalla (la del mòbil) mentre s’emet el programa.

Larealització televisiva d’aquest judicité una cosa d’inquietant, no només per la transcendència dels fets i les possibles conseqüències penals i polítiques. Em refereixo a les imatges. Es tracta decàmeres fixes als angles del sostre de la sala, sobre les que no hi ha ‘zoom in’ ni ‘zoom out’, més una de frontal (per veure els acusats i de la qual es va obtenir el fotograma del primer dia del judici, que es va fer viral amb la mirada al capdavant d’Oriol Junqueras i el gest corporal de la resta de processats davant de la salutació del presidentQuim Torra). Hi ha una càmera posterior més que té el màxim protagonisme quan el president del tribunal parla. És un pla especial, rígid, hieràtic, d’una sobrietat gairebé intimidatòria que reflecteix molt bé el moment: hi entren els set magistrats i es veuen els 12 caps dels acusats. L’altura i la disposició de les persones solemnitza en una imatge la realitat: sotmesos a la justícia, sobre els seus caps, la llei.

Els espectadors acaben sentint el que veuen.

El pla és sempre de dalt cap a baix. Ens recorda el pla de les càmeres de seguretat que hem vist milers de vegades en pel·lícules o informatius. És un pla picat, a l’estil ‘Gran Hermano’, en què la mirada de l’espectador està protegida per la distància, l’altura i l’angle... i que crea una atmosfera de delicte, de culpa. La sobreexposició a aquestes imatges, més enllà de l’indubtable interès polític i mediàtic, genera també una profunda impressió en les persones que les veuen, tan profunda com diversa. Però sí que deixen, indubtablement, un pòsit emocional inevitable. Els espectadors acaben sentint el que veuen. I acaben pensant el que senten. És el judici del judici, és la interiorització de la pantallització. Les percepcions creen realitats. Sempre.

Veure els judicis importants, en directe, però, és una cosa possible només a Espanya, un dels pocs països en els quals és possible emetre en vídeo un judici. Es recull a l’article 120 de la Constitució. Als anys 80, el Suprem ho va prohibir, igualant-nos a França o el Regne Unit, països amb lleis, més antigues, que no ho permeten. Però el Tribunal Constitucional va tornar a donar la raó als qui deien que havia de ser possible veure’l en directe.

Notícies relacionades

¿Qui és qui en el judici del procés? Els jutges i advocats, un per un

¿Qui és qui en el judici del procés? Els 12 acusats, un per un

Eren els dibuixants (els 'Courtroom Sketch Artist') les úniques persones que podien plasmar en “imatges” el que passava durant un judici. Això evitava, a més, que cap fotografia pogués ser retocada, o que només s’utilitzessin les imatges més conformes amb la “nostra” versió. Aquests dibuixants, famosos sovint en tots els grans judicis del món per ser els únics que expliquen el que passa en format d’imatge, són també protagonistes i els nostres ulls en un lloc moltes vegades inaccessible: el jutjat.

En aquest judici els dibuixants són les càmeres. La seva aparent neutralitat (pla fix, realització sòbria) no impedeix que ens transmetin emocions i percepcions sobre les quals construïm les nostres opinions. Són els prejudicis del judici. És la gran paradoxa: al judici compten els testimonis i les proves. A la societat, compten les imatges i les percepcions. Hi ha dos judicis en aquest judici: el de les paraules i el de les imatges.