Al-Assad ja mira per sobre de l'espatlla

Encara queden per encaixar algunes peces del trencaclosques sirià, però Bashar al-Assad ja ha aconseguit en aquests últims temps col·locar-ne moltes al seu gust. Avui sap que –com a resultat de la seva voluntat de resistir tant sí com no i del substancial suport rebut per Teheran, Moscou i la milícia libanesa de Hezbol·là– té el temps a favor seu.

No només ha aconseguitmantenir el control del corredor Alep-Damasc i la franja mediterrània–la “Síria útil”–, sinó que ha doblegat els seus oponents, excepte a la cantonada nord-est i la província d’Idlib. En aquesta província, fronterera amb Turquia, hi ha les restes degrups rebels derrotatsi expulsats d’altres zones del país –especialment elsgihadistes de Hayat Tahrir al-Sham(afiliat a Al-Qaida)–, a l’espera de patir una ofensiva que pot convertir-los molt aviat en irrellevants. Mentrestant, al nord-est, també fronterer amb Turquia, són lesForces Democràtiques Sirianes, amb les milícies kurdes conegudes com aUnitats de Protecció Popular (UPP)al capdavant, les que comencen a sentir l’abandonament de Washington, una vegada queDonald Trump ha decidit retirar els aproximadament 2.000 efectius allà desplegats en el seu recolzament.

Turquia, l’actor més excel·lent

És aquest anunci el que ha desencadenat una creixent dinàmica diplomàtica, amb un clar rerefons militar, en la qualTurquiaés l’actor més excel·lent. Mentre tensa la corda amb amenaces d’una immediata ofensiva contra les milícies d’UPP –que Ankara considera una branca local del PKK i, per tant, terroristes–, el president turc s’escarrassa per evitar els problemes que aquesta acció podria causar-li tant amb Washington com amb Moscou. Amb el primer la relació s’ha anat fent cada vegada més complexa, en un joc en el qual entra, d’una banda, la possible venda nord-americana de caces F-35 il’extradició de Fethullah Güllen de Fethullah Güllen, acusat per Erdogan de liderar el fracassat cop d’Estat del 2016, i, de l’altra, l’amenaça de desencadenar un atac quan els soldats nord-americans deixin de protegir els seus aliats locals (UPP). De moment, en el seu intent de sortir de l’escenari sirià sense deixar un rastre de derrota i abandonament de qui ha sigut un útil instrument en la lluita contra Daesh,Trump ha amenaçat Erdogan de “devastar econòmicament” Turquiasi finalment llança l’ofensiva. Per això Erdogan, conscient del que va passar l’agost passat –quan la lira va perdre més del 30% del seu valor pel càstig imposat per Washington–, sembla estar virant la seva posició cap a una operació militar que se circumscrigui a la zona més immediata a la frontera comuna amb Síria, establint una zona tap d’uns 30 km per evitar que les UPP puguin connectar amb el PKK i augmentar així l’amenaça a la seguretat nacional.

Però per això Erdogan necessita també el permís rus i no ha tingut dubte per tant a desplaçar-se fins a Moscou per trobar-se amb Vladímir PutinVladímir Putin. Al cap i a la fi, és Rússia qui, en el marc de l’anomenat procés d’Astana, fa temps que marca l’agenda en relació amb Síria. Sense que hagi transcendit el que s’ha parlat entre els dos mandataris, es pot especular amb la idea que, igual com Moscou va donar via lliure a les dues operacions militars desenvolupades fins ara per Ankara -operació Escut de l’Eufrates (2016) i operació Branca d’Olivera (2018)-, el mateix passarà en aquesta ocasió, provant d’establir uns clars límits, ja que l’actual pla de Putin passa per aconseguir que Damasc torni a prendre també el control d’aquesta zona oriental del país. I un indici d’aquesta dinàmica ja s’ha vist recentment, quan les UPP han sol·licitat directament al règim d’Al-Assad que prengui el control de Manbij, davant del temor de l’atac turc.

Notícies relacionades

L'operació de Turquia a Afrin atia el vesper sirià

¿Què tapa la branca d'olivera d'Erdogan?

En paral·lel, també en el front diplomàtic Al-Assad es veu creixentment reconegut. No només mandataris tan discutits com el sudanèsOmar al-Bashirs’han avançat als altres que molt aviat vindran, visitant Al-Assad a Damasc, sinó que ja elsEmirats Àrabs Units(EAU) iBahrainhan fet el mateix, i han anunciat que es disposen areobrir les seves ambaixades a la capital siriana. Moviments que, a molt curt termini, n’auguren d’altres de similars, incloent-hi lareadmissió de Síria a la Lliga Àrab, de la qual va ser expulsada a finals del 2011. A més d’un exercici de realisme polític, el visible acostament àrab s’entén com un intent d’evitar que tant Turquia coml’Iranacabin sent els socis preferents de Damasc.

I així, els uns i els altres es van fent a la idea que, desgraciadament, queda Al-Assad per a estona.