Miracles d'últim minut

En aquests últims anys hem tingut poques oportunitats de presenciar acords en la política espanyola. Aquesta setmana, en el minut de descompte d’aquesta legislatura hem viscut una cosa insòlita. El Congrés dels Diputats ha aprovat per unanimitat la llei que millora les pensions dels orfes de la violència de gènere. El Congrés dels Diputats ha aprovat per unanimitat la llei que millora les pensions dels orfes de la violència de gènere.S’han acceptat les esmenes del Senat. Tots els partits s’han posat d’acord perquè entri en vigor ben aviat una pujada des dels 140 euros actuals als 600 en el cas que la mare no hagi cotitzat o no compleixi els requisits mínims. L’acord permet a més fer que aquestes pujades tinguin caràcter retroactiu des del 2004, data en la qual es va aprovar la llei integral de violència de gènere.

Els menors que rebran aquestes pensions es troben en una situació molt complicada: una mare assassinada per un pare que després se suïcida o que acaba a la presó. Parlem de vuit criatures des de començament d’any i de 39 el 2018. Des de l’any 2013, 230 orfes. Era, per tant, inapel·lable el pacte polític més enllà de les diferències.

Fa uns mesos vaig conèixer el David. Acabava de posar el comptador de la seva vida zero després de passar la pitjor experiència possible. Aquella mirada indicava que mai serà un record llunyà. La seva germana va ser assassinada pel seu marit davant de la nena de tots dos de només 3 anys. L’assassí va fer passar el crim per un suïcidi, però una increïble i eficaç investigació policial va permetre desmuntar la mentida, enviar-lo a la presó i també recuperar la seva neboda.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es va quedar amb el David i la seva parella després d’un llarg camí burocràtic. Quan ho van aconseguir els van comunicar que si a més de la pàtria potestat assumien l’adopció de la petita, perdrien la pensió. La nena continuava sent òrfena. Però la normativa la penalitzava.

És fàcil entendre que el David i la seva família sentin que han hagut de fer la dura travessia en solitud. No parlem només de recompondre la seva pròpia vida ja que no tenien fills. D’intentar curar el dolor que provoca la mort d’algú tan proper en aquestes circumstàncies. No parlem només d’intentar fer oblidar la seva neboda que va presenciar amb tres anys l’assassinat. De com intentar esborrar l’horror d’aquella tarda en què es va fer de nit. Parlem també del dia a dia. D’afrontar el cost d’uns advocats que volen impedir a l’assassí aconseguir béns que no li corresponen. Parlem de pagar factures o de comprar sabatilles d’esport. De pagar el lloguer. De cobrir les necessitats bàsiques. Per al David, la seva família i d’altres tantes queda molt encara per fer. Però el nostre país avui és una mica millor. I ha sigut gràcies a l’esforç de dones com Soledad Cazorla i també a un acord vital i necessari.