Memòria històrica
En la mort de Machado
El problema de no tocar el passat és que mig Espanya no ha tingut la llibertat de poder plantejar-se això
zentauroepp47053085 icult190221204941
La primera vegada que vaig visitar Cotlliure, la tramuntana bufava amb tanta ràbia sobre el poble de pescadors que les ones es trencaven amb força contra els murs de l’església. Diguem que la meteorologia brindava cert esperit de recolliment per visitar la tomba d’Antonio Machado i llegir els missatges que li havien deixat els visitants sobre la làpida sense creu. “Aquests dies blaus. Aquest sol de la infància”, van ser els últims versos del poeta; se’ls van trobar en un paper rebregat a la butxaca de l’americana.
Amb motiu de l’aniversari de la seva mort, l’escriptor Julio Llamazares ha remarcat l’enorme contradicció que dos dels poetes més grans del segle XX reposin un a l’exili (Machado) i l’altre (Lorca) ves a saber a quina cuneta, mentre les restes del dictador segueixen en un mausoleu espantós del qualarrencar-lo costarà un altre laberint judicial.arrencar-lo costarà un altre laberint judicial No, Espanya no és un país normal. I no ho serà mentre hi hagi qui es refereixi a Franco com l’“avi” i renegui dels qui pretenen remoure la història i bla-bla-bla. El problema de no tocar el passat és que mig Espanya no ha tingut la llibertat de poder plantejar-se això.
Per moltes raons, 80 anys després del drama del que els francesos van anomenar ‘La Retirade’, es fa més actual que mai la lectura d’un llibret titulat ‘Causas de la guerra de España’, escrit des de l’amargor de la derrota per un altre espanyol enterrat a uns 300 quilòmetres de Cotlliure, a Montauban: Manuel Azaña. A l’expresident de la República el van acusar de covardia moral, potser perquè la lucidesa tendeix a ser pusil·lànime i, a diferència de Negrín, va donar per perduda la guerra. Azaña no es va cansar de criticar les tendències “centrífugues” dins del bàndol republicà, al qual ningú acabava d’entregar la seva principal lleialtat; a la majoria de bascos i catalans, va dir, només els importava defensar les seves pròpies províncies. Sembla que el temps no hagi passat, i gairebé un segle després seguim en les mateixes. I mentrestant, ja s’escolten a la llunyania el soroll dels cavalls.
