El joc de fer pena

Fa anys estaven de moda les cadenes de Facebook en què se’t demanava que donessis diners per a un nen o una nena que tenia càncer o una malaltia rara. Llavors et deien que el nen o la nena se n’havia d’anar als Estats Units per sotmetre’s a un tractament experimental. En aquells moments, la meva filla es trobava en la pitjor època de la seva vida. Va passar per diverses operacions, una després de l’altra, i jo sabia, per experiència, que si la Seguretat Social espanyola no té tractament per a una malaltia fora d’Espanya aquest tractament no existeix. Sí, pot ser que existeixi un «tractament experimental». Però un estudi experimental significa el que el seu propi nom indica. Un experiment. En el qual el subjecte humà és un cobai per provar un nou tractament o fàrmac. Generalment, als subjectes se’ls paga per participar en l’estudi, no el contrari.

Cada vegada que advertia algú que la cadena era clarament una estafa, em deien malvada. Quan van sortir a la llum els casos d’estafa de la Nadia, del nen amb la malaltia de Hunter, del nen amb citomegalovirus, de tants nens amb presumptes malalties rares que en realitat mai havien existit, ningú em va demanar perdó.

Fa poc em van avisar del blog d’un tal Ariel Serlik, que explicava la història d’una parella gai que havia acollit tres nens. No m’estendré en com vaig descobrir que tota la història era falsa. Ni el tal Ariel Serlik tenia càncer, ni havia acollit dos nens sords, un d’ells amb el trastorn d’Asperger, ni una nena amb hemiplegia. El tal Ariel Serlik no demanava diners. Pateix un trastorn: síndrome de Munchausen per internet.

La síndrome de Munchausen per internet defineix les persones que construeixen identitats falses i fingeixen malalties o traumes per aconseguir cridar l’atenció o despertar la simpatia de comunitats i grups de recolzament 'online'. No demanen diners. És un fenomen tan comú com perquè el 'Journal of Medical Internet Research' li hagi concedit un article i com perquè gairebé s’inclogués en el DSM-V en la llista de trastorns de personalitat.

El motiu pel qual certes persones recorren a fer creure que estan malalts es fonamenta en el que s’anomena «el joc de fer pena». Com humans que som, tendim a fer atenció a les persones que es troben en dificultats, sempre que pertanyin al nostre entorn pròxim.

En el seu llibre 'The sociopath next door', la terapeuta Martha Stout explica com en 25 anys d’exercici professional ha acabat adonant-se que hi ha un tret que defineix tots els sociòpates: No fan por. Inspiren pena. Per guanyar-se la confiança de la víctima acostumen a explicar-li històries horribles sobre la seva infància. La meva mare em pegava, el meu padrastre va abusar de mi, vaig créixer en un orfenat. De vegades són certes, i de vegades, no. Però la veritat és que els supervivents del trauma tarden molt a explicar-ho. Acostumen a mantenir la història en secret. Poques vegades la revelen i quan ho fan és en l’entorn de la teràpia o només després d’haver-hi passat i després d’haver elaborat i gestionat l’experiència, no després d’una sessió de sexe apassionat i xiuxiuejant: «Això que t’explicaré és la primera vegada que ho explico...». Estimada o amic: Si alguna vegada et trobes en una situació així, no et càpiga dubte que estàs davant un estafador emocional. I possiblement també econòmic.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Generar compassió és una de les claus fonamentals per manipular. L’altre farà qualsevol cosa per alleujar l’altra persona, per alleujar la culpa que experimenta per tenir una vida més plena. I d’aquest impuls tan humà sorgeixen les estafes amb nens malalts, els estafadors emocionals, les victimistes, el Munchausen per internet i fins i tot els personatges televisius que van a programes del cor a explicar, previ pagament, que tenen una malaltia que en realitat no tenen o que sí que tenen, però que han exagerat enormement.

En fi, explico això perquè les persones que tenim de veritat nens que han estat malalts no acostumem a parlar d’ells, sobretot perquè és important per a nosaltres que aquests nens creixin amb intimitat i de la manera més normal possible. Però hi ha una cosa molt important que repeteixo sempre. Si de veritat vol ajudar un nen malalt, recolzi la sanitat pública. No permeti que continuïn retallant. Als Estats Units cap tractament hauria sigut millor que les operacions que la meva filla va tenir aquí. I ningú li garanteix que vostè o un dels seus no emmalalteixi demà. Li asseguro que en aquest cas la millor assegurança mèdica mai estarà a l’altura de la sanitat pública.